Encreuament d’acusacions en el PP Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No tan ràpid, Isabel
L’administració dels temps i la gestió de la logística solen decidir la victòria en les guerres. Qui sap resistir, guanya. Buscant el contrari, potser Ayuso acabi donant a Casado la victòria que necessitava
A Díaz Ayuso li hauria agradat resoldre la crisi per mitjà d’una operació llampec. Aquest era el pla a després de la seva compareixença a l’estil Escarlata O’Hara jurant no tornar a passar gana davant el roure de Tara. Però no li ha sortit, almenys de moment. S’ha de veure si té un pla b. A Pablo Casado i Teodoro García Egea els agraden més les guerres de desgast. Si han demostrat alguna cosa, especialment des de la moció de censura fallida de Múrcia, és que saben tornar els cops.
La presidenta de les canyes va utilitzar tot l’arsenal a la seva disposició des del primer dia i això se sol pagar car. En la seva estudiada compareixença va esgotar tots els tòpics del melodrama, des de l’amor sagrat a la família al plor adolorit de la víctima innocent d’un sistema cruel; per descomptat, sense preguntes, no fos cas que els periodistes li espatllessin la ‘performance’ amb les seves qüestions. Molt cartutx però poca pólvora. El ‘Carromerogate’ no sembla donar per a gaire més que la renúncia del fontaner, mitja dotzena de mems i l’exigència d’aplicar el mateix tracte a les seves files. Pablo Casado es va prendre temps per entrar en escena. Va desmentir la filtració de la Moncloa per sembrar dubtes sobre el relat conspiranoic de la seva rival i, respecte al prodigiós contracte del germaníssim, va deixar caure que amb prou feines ens han ensenyat la vora del que se sembla un precipici ètic.
L’administració dels temps i la gestió de la logística solen decidir la victòria en les guerres, també en política. Qui sap resistir, guanya. Casado va assegurar el dia després, a la Cope, que mai permetria que un germà seu cobrés una comissió. Just a continuació, interrogada Díaz Ayuso sobre si hi havia més comissions, contestava que probablement sí; jutgin vostès mateixos. Entre una historieta d’espies a l’estil Mortadel·lo i Filemó i un cas de suposat nepotisme i corrupció no hi ha cap dubte sobre quin pesa més. És pura física política.
La nota fatxenda de la presidenta al·legant que ella explica el que li dona la gana i haver enviat els seus consellers de Sanitat i Hisenda a empassar-se gripaus davant la premsa mentre el conseller Enrique López, membre de la direcció nacional, desertava, ho diu tot. La pregunta és senzilla però continua sense resposta: si les gestions a la Xina les va fer el germaníssim, ¿què se li va abonar exactament a Priviet Sportive, l’empresa de l’entranyable amic de la família sense experiència en subministraments sanitaris? I aquesta és la formulació amable. N’hi ha una altra pitjor: ¿es pot sospitar legítimament que aquesta empresa sigui una pantalla?
El balanç després de la primera escaramussa de les PPWars es concreta en el fet que Ayuso ha mobilitzat uns mariachis a les portes de la seu popular a Génova i ha posicionat tot aquell que estigués ressentit amb la direcció actual a traspuar la seva rancúnia pel carrer. Els barons han corregut a amagar-se sota les banderes de les seves autonomies i Núñez Feijóo ja ha demanat torn per convertir-se en el portaveu de la indignació de la militància i el jutge suprem que dirimeixi la contesa. En la calma que precedeix l’escaramussa següent, s’aprecia amb nitidesa que Casado ha passat a l’atac i Díaz Ayuso no ha tingut més remei que posar-se a la defensiva explicant-nos la seva castissa diferenciació entre comissió i contraprestació.
Des de l’escena del balcó a la convenció de València, quan Díaz Ayuso va cometre l’error de càlcul de donar-li permís a Casado per presentar-se perquè ella aquella vegada passava, semblava obvi que cap líder que es respecti a si mateix podia deixar les coses així. La data del congrés popular madrileny només era una trampa. L’avenç electoral a Castella i Lleó tenia un objectiu primordial: donar a Casado la victòria que necessitava per acabar de posar les coses a lloc. El fracàs de no aconseguir ni tan sols una majoria decent que permetés governar en solitari a Mañueco va deixar el líder popular amb la jugular descoberta. A algú li va semblar que era el moment de mossegar-la. El temps dirà qui té raó. Si els qui pensen que es pot prendre el control d’un partit a base de compareixences mediàtiques, titulars de premsa a tant l’adjectiu pompós i aglomeracions sorolloses de fans, o els qui saben que un partit és una organització jeràrquica, que qui controla la jerarquia té el poder i únicament el perd si permet que algú se salti la cadena de comandament, tot i que només sigui una vegada. Buscant exactament el contrari, potser Díaz Ayuso acabi donant a Pablo Casado la victòria que tant necessitava i buscava desesperadament.
