La França ultra

A dos mesos de la primera volta de les presidencials a França la guerra fratricida que enfronta els dos radicals de dretes, Marine Le Pen i Eric Zemmour, s’ha instal·lat al centre del debat. El dubte és si aquesta divisió profunda entre candidats que busquen el mateix vot suposarà un revulsiu per impulsarà les possibilitats de l’extrema dreta d’arribar a l’Elisi, o, al contrari, acabarà amb la il·lusió dels més radicals en un vot dividit.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La campanya es farà llarga. Ara per ara la batalla entre egos dona un to cada vegada pitjor però poca diferència en els programes. Antiimmigració, antieuropeistes, contraris a qualsevol avenç en igualtat i diversitat, el Reagrupament Nacional de Le Pen i La Reconquesta de Zemmour són plataformes igual de radicals i ultranacionalistes. Segons la líder històrica de l’extrema dreta, el seu rival vol tornar al llogarret gal d’Astèrix, mentre que ella vol recuperar la grandesa de França. El problema és que entre un i altre estan amarant el discurs radical a tota l’agenda política. És evident que tots dos busquen petits matisos entre la seva clientela habitual, però l’ascens, que ha provocat que hi hagi no un, sinó dos candidats amb possibilitats de disputar la presidència, es justifiquen pels descontents que històricament votaven partits d’esquerra comunista o socialista, avui pràcticament marginals a les enquestes.

És aviat per saber si s’anul·laran entre ells definitivamenti deixaran en la ronda final, juntament amb el president Macron, la candidata conservadora Valerie Pecresse. En tot cas el que ja podem constatar és que han anul·lat l’esquerra, els han guanyat el discurs. Un avenç del que pot passar per tot Europa. Amb una narrativa simple, amb moltes ombres, insults i mitges veritats, el seu projecte no només no es percep perillós, sinó que s’ha convertit en un horitzó per als qui veuen en una França ultra la resposta a les amenaces que, per a ells, sempre venen de fora.