La zitzània

1

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

06 de febrer del 2022. 13:30

0 Comentaris

Sé que no és la millor manera d’aprendre història, tot i que sí una garantia de diversió. I a més, almenys en el meu cas, va obrir de bat a bat una finestra per aficionar-me a la lectura. O sigui que mai podré agrair bastant tot el que em va regalar l’últim llogarret gal que resistia l’invasor. Les aventures d’Astérix a Còrsega, Hispània, Bretanya, Helvècia –una terra plana en el record d’Obélix, abatut per una mona monumental–, el seu viatge a Egipte per admirar el nas de Cleòpatra, la seva participació en els Jocs Olímpics, la seva experiència com a gladiador o com a legionari... conformen un univers en què es comprova que els tòpics, efectivament, sempre contenen un pòsit de veritat. I no hi ha veritat més tòpica i lamentable que l’existència de persones tòxiques, capaces d’emmetzinar l’ambient allà per on passen. Per això un dels llibres d’Astérix es titula ‘La zitzània’ i el seu protagonista és un personatge detestable que respon al nom de Perfectus Detritus, el rastre de color verd –¿verd... casualitat o premonició?– que assenyala la seva presència es revela capaç d’emprenyar els gals, els romans, els pirates i qualsevol que es creuï en el seu camí. El preocupant és quan aquest mateix rastre sembla estendre’s per tots els racons de la vida real fins a adquirir traces d’epidèmia. Avui ens trobem així. I un dels últims i més surrealistes capítols és la bronca d’Eurovisió, amb denúncies de tupinada, assetjament tuitaire a la guanyadora, amenaces al jurat, preguntes en el Congrés, pronunciaments sindicals i teories enfrontades sobre la reivindicació o la satanització de les tetes. Tots hi tenim el cor i a mi, personalment, no em sembla que la lletra de ‘Slomo’ sigui la bandera més adequada per representar una televisió pública que també paguem tots. Però aquí em quedo, no cremaré contenidors per això; se suposa que parlem de música i d’un festival, no de les taules de la llei. Però està vist que no: si s’ha de triar vent, que sigui huracà. ¡Quanta raó té Astérix! «Estan bojos, aquests romans...»