La filigrana al costat de l’abisme del PSOE i ERC

La pilleria parlamentària del Govern Sánchez per fer aprovar l’absurd decret llei de la mascareta obligatòria, que decaurà en una setmana gràcies al ‘pack’ amb la revalorització de les pensions; la burla ‘urbi et orbi’ protagonitzada per Laura Borràs a compte d’una falsa desobediència per defensar un escó indefensable; o el transfuguisme dels diputats d’UPN, són exemples de naturalesa i gravetat diferents, però tots responen a la mateixa política: l’abús de confiança. Un abús practicat tot i saber l’existència entre els seus respectius electorats d’un segment de seguidors acèrrims a qui tot el que fan els seus líders els sembla fantàstic, cosa que en futbol anomenaríem fanàtics de l’equip.

El futbol també li ha prestat a la política la tàctica del resultadisme. Aquesta, traslladada a la gestió dels interessos públics, té els seus avantatges ‘ad hoc’ i ofereix seriosos inconvenients a mitjà termini. El més greu, l’actuar com a motor del distanciament entre política i societat. Al distanciament el segueix la desafecció popular i aquesta crea les condicions favorables per dinamitar la credibilitat de les institucions i soscavar l’autoritat democràtica imprescindible per governar. És un clàssic de la teoria política que sol combatre’s enfortint l’estabilitat dels governs amb majories parlamentàries sòlides i coherents amb les exigències de les circumstàncies.

I en això, a Espanya, compresa Catalunya, no s’acaba de trobar la tecla. A la falta d’experiència en els governs de coalició, una fórmula que a priori ha d’enriquir la política transversal, s’hi ha sumat una praxi descoratjadora. L’aprovació pels pèls de la reforma laboral aprovada al seu dia pel PP ha certificat la volatilitat dels pactes que haurien d’assegurar l’estabilitat. La crònica política dels últims anys viu de l’exhibició diària i gairebé obscena de les discrepàncies entre el PSOE i Unides Podem i entre ERC i Junts. No obstant, la votació sobre una decisió de la transcendència social i econòmica de la legislació laboral ha entronitzat la contemporització de la deslleialtat com a succedani de pacte.

El PSOE i ERC estan als antípodes del projecte d’Espanya. Uns defensen la unitat i d’altres sospiren per trencar-la. Els socialistes són un partit d’Estat, entrenat en la negociació i en la concessió permanent que exigeix la governabilitat, mentre que els republicans estan descobrint els avantatges de detenir el poder, tot i que només sigui autonòmic. Uns i altres van creure que aquest pacte podria ser un exemple de ‘realpolitik’. De moment, sembla poc més que un acord de supervivència i d’alentiment d’una història desenfrenada justament per ERC i els seus socis a Catalunya.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La contradicció entre els objectius d’ERC i el PSOE és indiscutible, tant com el desequilibri dels beneficis obtinguts de l’acord (els uns, els vots necessaris per governar l’Estat; els altres, paraules conciliadores per mantenir viva una il·lusió). Aquesta descompensació afavoreix les reticències que, hàbilment magnificades pels adversaris, semblen empènyer els aliats a expressar contínuament la desconfiança que es professen.

Els socialistes han optat habitualment per la sordina i els republicans pel missatge viperí. Amb una o altra fórmula busquen tranquil·litzar les seves bases i els seus adversaris, no obstant encoratgen irremeiablement la inestabilitat. Fins que un dia es trenqui la gerra definitivament, sigui perquè haurà arribat el dia de la veritat de la taula de negociació o perquè la por escènica que provoquen Junts i el PP (i els seus poderosos amics mediàtics i corporatius) es converteixi en insuportable. Aquell dia caldrà fer balanç de si haurà valgut la pena tanta filigrana.