La por de l’Església

¿Tem que siguin en realitat desenes de milers els menors dels quals els seus tutors van abusar, aprofitant covardament i arterament la seva posició d’autoritat?

¿Per què es neguen els bisbes espanyols a la creació, com ha passat en altres parts, de comissions independents que investiguin l’ocorregut?

¿Per què alguns partits semblen resistir-se fins que es constitueixi alhora en el Congrés, que és la representació de tots els ciutadans, una comissió d’investigació, tal com reclama l’esquerra?

Els ha anat molt bé als nostres bisbes amb el tracte de favor que els ha dispensat sempre l’Estat, gràcies entre altres coses a uns concordats amb el Vaticà que no tenen ja raó de ser, que són una antidemocràtica antigalla.

Hem vist com, d’altra banda, aquesta mateixa Església s’ha dedicat a immatricular propietats amb la complicitat de la dreta i en una demostració més que, malgrat les paraules de qui els seus fidels adoren, el seu regne sí que és «d’aquest món».

L’Església, diguem-ho clarament, s’ha quedat amb milers de béns que no eren seus i que en molts casos no tenen res a veure amb la pràctica religiosa, actuació que no només condemnen les nostres lleis, sinó també aquest Evangeli que tant prediquen.

¡Com si no en tingués prou l’Església amb tot el que ja té! N’hi ha prou amb fer un volt per qualsevol de les nostres ciutats per veure la seva aclaparadora omnipresència.

La meva vivenda madrilenya, per exemple, es troba en un barri pròxim a la Universitat Complutense i que molts anomenen burletament ‘el Vaticà’: és tal el nombre d’escoles, residències i col·legis majors pertanyents a ordes religiosos.

Estem per fortuna en una democràcia, tot i que imperfecta, vivim en un Estat que es proclama aconfessional, però l’Església, almenys els seus jerarques, continua actuant com si estiguéssim encara a l’Edat Mitjana.

¿De què té por l’Església? ¿Per què continua insistint, contra tota evidència, que els casos de pederàstia, els abusos de menors que hem pogut conèixer gràcies només a la tasca periodística són només uns incidents aïllats? 

¿Cal recordar-los encara a bisbes i religiosos els deu manaments, aquests que ells mateixos ensenyen des del púlpit i a les escoles, i que diuen coses com «no donaràs fals testimoni ni mentiràs», «no cometràs actes impurs» i «no robaràs»?

Crec que ha sigut massa la tolerància, quan no complicitat, mostrada pels nostres grans partits amb una Església al manteniment de la qual contribuïm els ciutadans, vulguem-ho o no, amb els nostres impostos.

Quan el president de la comissió independent creada a França va presentar el seu informe, que parlava de 330.000 casos d’abús sexual de menors per sacerdots i altres religiosos, el papa Francesc va expressar públicament la seva «vergonya» i la de l’Església catòlica en el seu conjunt.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els nostres bisbes no semblen, no obstant, donar-se per assabentats: en alguns casos han culpat fins i tot cínicament del succeït la societat, per la proliferació sexual que diuen observar al seu voltant. ¡Com si això servís de justificació!

Sí, ¿de què té por l’Església? ¿Ha oblidat també allò que va dir també el Jesucrist dels Evangelis, dirigint-se als que creien en ell, que «la veritat us farà lliures»?