Lla foguera Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aquella nit de Cap d’Any de Gurruchaga
Es va emetre quan Espanya era un país amb ànsia d’incorrecció i llibertinatge
Des de 1988 no he vist més especials de televisió de Cap d’Any que el d’aquell any, i no necessàriament en la data correcta. Em refereixo a ‘La última cena’, el programa de gran gala que TVE va emetre quan Espanya era un país amb ànsia d’incorrecció i llibertinatge, treball encarregat a l’artista més trencador de la ‘movida’ madrilenya. Ni Almodóvar, ni Alaska, ni Ouka Leele: el gran Javier Gurruchaga, que, malgrat el pestanyeig de l’èxit, sempre ha sigut un geni incomprès. Ningú més que ell hauria pogut muntar un programa com aquest. Cap altre país podia haver-ho retransmès a la seva televisió pública i cap altra època ho hauria acceptat. (Menteixo: es va acceptar poc, Gurruchaga se’n va anar a la porra l’any següent).
Quant a l’elenc, ‘La última cena’ és una desfilada d’estrelles mitjanes i grans al llarg d’un munt d’escenes grotesques, de monòlegs melancòlics i patètics, d’actuacions musicals brutals (a més dels números de La Orquesta Mondragón surt ni més ni menys que Elton John), lluita de classes i un sucosíssim concurs de pets que ha passat a la història de la televisió. S’hi deixen veure Chus Lampreave, Félix Rotaeta, Albert Boadella, Marisa Paredes, Lola Gaos, Ana Obregón, Sara Montiel i una doble lletgíssima de Pilar Miró que crida «aquí mano jo», perquè pel que sembla, la parodiada, cap de l’ens en aquell temps, va demanar a Gurruchaga que donés molta canya, «fins i tot a mi mateixa», i ell li va prendre la paraula. Així que ja sabeu, estimats nens: quan el cap et digui que li pots donar canya, no ho feu.
Entretots
La trama és senzilla. La família dels Gurruchaga celebra un tiberi nadalenc a la seva mansió per a l’alta societat més pútrida de la galàxia, mentre als soterranis on casca el proletariat de les serventes i cuiners es prepara una sagnant revolució i s’escup al potatge. Van escriure la història Juan Potau, Juan Carlos Eguillor i el mateix Gurruchaga, que encarna tots els membres de la seva família, des dels més nauseabunds fins als més galants. El programa es va emetre d’onze a dotze de la nit, en els últims moments abans de 1989, any del col·lapse de l’URSS, amb la ferma intenció que la caiguda del teló d’acer fos una mica menys memorable. Va convertir els sopars familiars en un festival de vòmit i riure histèric i no hi havia zàping on refugiar-se. Només Gurruchaga podria superar això, però a la tele ja no el deixen entrar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
