La prova del dol

L’altre dia a la ràdio van resultar commovedors els testimonis del Sergio, la Mariola i el Carlos; els tres molt coneguts a través de la literatura, la televisió i el cine, tot i que això no era el més important. El valor afegit el van aportar al despullar els seus sentiments. El Sergio, que va perdre fa temps un fill de dos anys, reivindica el dol i abomina els que intenten animar-te: «Jo em vaig tancar a escriure perquè el món em deixés en pau, per viure el meu dolor». La Mariola, inconsolable després d’haver-se quedat fa uns mesos sense la seva amiga de l’ànima, confessa que cada dia es posa alguna peça seva per recordar-la, i busca paraules per explicar la demolidora sensació física de l’absència: «Donaria bona part del que tinc per poder abraçar-la una vegada més». El Carlos, viudo des de fa un any i mig, encara devastat i amb tres fills petits al càrrec, invoca un sortilegi: «Quan anàvem els cinc al cotxe teníem la sensació que res de dolent podia passar-nos. Ara hi anem quatre...». Després d’escoltar-los, no sé si Buda o Guillermo del Toro tenen raó; l’únic clar és que parlar dels absents reconforta i que no hi ha bàlsams més eficaços contra la pena que l’empatia i el carinyo. Poden obrar miracles.