M’ha tocat el Gordo

Vaig revisar el dècim 100 vegades i em vaig plantejar anar a l’oculista per aconseguir una segona opinió, temorós que tot fos una fantasia. Després em vaig mirar al mirall i no em vaig reconèixer. Estic forrat, em vaig dir en veu alta, forrat sense fotre res de res. Però de sobte, el del mirall em va mirar de manera estranya i, com volent disculpar-me per la meva gosadia, vaig xisclar: ¡Està vostè forrat, volia dir, el meu bon senyor! El del mirall va somriure complagut que jo mateix comencés ja a tractar-me d’una altra manera. Era clar que els nostres camins se separaven des d’aquell mateix moment. La meva bata vella tenia les hores comptades. El del mirall lluïa la d’un jove Hugh Hefner.

El miserable pis on la meva dona i el meu fill es veuen obligats a viure amb mi, els mobles d’Ikea clònics i 1.000 vegades desmuntats i tornats a muntar, els pòsters emmarcats a les parets i, sobretot, les taques d’humitat que componen la cartografia de la precarietat: tot això s’esvaïa. Sorgien parets de marbre i lavabos d’or, domòtica, mobles de disseny alemany, llums grotescos amb llums tènues i roncadors calefactors de consum ecològic, programables amb el mòbil. Ara sí que podria ecologista finalment i portar una dieta saludable. Tot i que també podria degustar tots els matisos de la millor cocaïna, difícil decisió que vaig pensar deixar per més endavant. Vaig sentir cridar el meu veí boig i vaig aspirar la fetor a fritada que venia pel celobert convençut que era l’última vegada, i vaig treure el cap per la finestra per cridar: ¡Aquí us quedeu!

He escrit als diaris sobre el valor de portar el teu fill a una escola pública, sobre la benedicció de pagar impostos, sobre la vida agradable dels barris i el plaer de mesclar-se amb la gent al metro, sentir les seves converses, dissoldre una estona l’ego en la vida dels altres. He escrit contra l’avarícia dels rics i l’ambició dels corruptes, contra els rendistes de la bombolla immobiliària. Però, abans de vestir-me per anar a l’estafeta de loteries a bescanviar la meva nova vida, vaig escriure als redactors cap dels diaris en els quals malvenc el meu art i els vaig engegar tots a dida. Des d’ara em dedicaré a la poesia intimista, em vaig dir, mentre mentalment repudiava totes les meves paraules publicades i em convencia que, al lloc on jo m’encaminava, ja no seria necessari opinar. La diferència entre ser ric i pobre és que els rics només opinen quan s’avorreixen

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Amb el pas decidit d’una Carmen Lomana amb la guerra de les mil gestions per davant, vaig sortir al carrer. Aquell ja no era el meu carrer, sinó una anodina normalitat, ordinària i corrent, plena de gent geperuda, indigna de la meva nova posició. La sucursal de loteries era, per fortuna, molt a prop, així que no vaig haver de creuar-me amb coneguts. Allà vaig veure una dona forjada en l’instint de vella lotera i a l’instant vaig saber que estava prenent una pèssima decisió. Si aquesta vella harpia comprovava el meu dècim, es posaria a cloquejar i atrauria l’atenció de tot el barri sobre mi, així que vaig fingir que m’havia oblidat la cartera a casa i vaig anar a buscar un banc seriós on tractar els meus assumptes financers amb certa discreció.

Entro a l’oficina del banc com la variant òmicron i exigeixo que m’atengui el director. Poso els peus a sobre de la taula i li deixo anar la butlleta. ¿Què fem?, li pregunto. I ell, després de mirar-lo amb atenció, respon: doncs esperar el sorteig del Nen, que és per a quan val aquest dècim.