El gran segrest

Parlo d’alguns polítics, és clar, però no només d’ells, perquè entre els segrestadors també apareixen exemplars d’altres espècies, periodistes inclosos. Fins i tot és possible que en els nostres cercles vitals més pròxims se’ns n’hagin colat alguns. Poden ser a l’oficina, en el grup de pares del col·le, a l’equip de futbol... Allà hi ha els seus esgarips, la seva solemnitat i els seus principis irrenunciables; disposats a tot per no cedir en res. Volen els insults i les insolències a les primeres de canvi. L’empatia ni hi és ni se l’espera. Tot és apocalíptic. Comparar Catalunya amb la Sud-àfrica de l’‘apartheid’ o Espanya amb una dictadura feixista ja són monedes d’ús comú. Però Espanya no és així, afortunadament. Catalunya tampoc, sens dubte. Tot i que hi hagi dies en què, escoltant segons quines coses, un marcià es pogués emportar la impressió equivocada. En fi, no sé si em tranquil·litza o m’enerva haver-ho detectat, però almenys ja tinc més clar com explicar el que ens passa. Allò del segrest és una bona metàfora. Ara només falta veure com ens deslliurem dels segrestadors. I segrestadores.