Rússia i la Xina desafien Biden

La resposta de Rússia i la Xina a la seva exclusió de la Cimera per la Democràcia convocada pel president dels Estats Units, Joe Biden, la setmana passada es va concretar aquest dimecres en la videoconferència que van mantenir Vladímir Putin i Xi Jinping, que va reunir tots els ingredients d’un matrimoni de conveniència. El memorial de greuges dels dos líders, amb una influència global reconeixible –més en el cas xinès que en el rus– va aparèixer per les quatre cantonades de la conversa, i el propòsit de tensar les relacions amb la Casa Blanca i els seus aliats, particularment Europa, també. Res va quedar al tinter, de la situació a Ucraïna al boicot diplomàtic nord-americà als Jocs Olímpics d’Hivern que se celebraran a Pequín, del suport xinès a les garanties en matèria de seguretat que Rússia reclama a la Unió Europea i a l’OTAN, a la necessitat expressada per la Xina d’augmentar la cooperació amb Moscou en matèria de seguretat, que és tant com dir militar.

Més enllà de la retòrica a l’ús, la impressió que deixa la cimera telemàtica és que qui va anar a la recerca de suport estratègic va ser Putin, mentre que Xi va mantenir el perfil de qui es troba en condicions de disputar l’hegemonia als Estats Units i gestionar el multilateralisme segons siguin les seves necessitats. El fet és que tot i que Rússia i la Xina són membres de l’Organització de Cooperació de Xangai en igualtat de condicions, el dinamisme i diversificació de l’economia xinesa atorguen un incontestable plus d’influència a la Ciutat Prohibida, mentre que el monocultiu energètic rus fa el Kremlin especialment vulnerable a les oscil·lacions dels mercats.

Alhora, el recurs de Putin a la política de les emocions –el record de la grandesa de l’URSS, assimilat a la grandesa de Rússia– l’ha portat a legitimar davant els seus conciutadans algunes apostes arriscades, de les quals la més desestabilitzadora de la geopolítica europea és, sens dubte, Ucraïna. Res d’això necessiten els governants xinesos, al capdavant d’una màquina productiva que ha transformat per complet el país en un quart de segle i ha fet del Partit Comunista una plataforma per difondre un nacionalisme d’última generació que amb prou feines taquen casos com el de la tennista Peng Shuai.

La qual cosa no evita que s’escampi la impressió que aquesta aliança ‘ad hoc’ russo-xinesa i la disposició de Biden a enfrontar-s’hi amb els seus aliats amb ímpetu renovat vaticina dies dolents i que es temi una rememoració de la Guerra Freda amb noves regles, potser més imprecises de les que van regir entre l’URSS i els Estats Units, amb la guerra híbrida com a instrument de provada eficàcia per desencadenar estats de crisi. Ni els Estats Units estan disposats a acceptar sense més ni més el trànsit d’hiperpotència a potència obligada a compartir espais de poder planetari amb la Xina ni entra en els càlculs russos doblegar-se sense més ni més a la realitat que, malgrat disposar d’un gran arsenal nuclear, manca dels elements precisos per participar en la sempre arriscada carrera per l’hegemonia.

El perill implícit és que la tensió entre el nou bloc oriental i Occident segueixi la lògica d’una escalada clàssica en moments en què en el camí de la rivalitat entre grans potències es creuen dos assumptes apressants: la lluita contra la pandèmia i contra l’emergència climàtica. En els dos casos, les estratègies globals són les úniques eficaces, però ara mateix sembla una quimera pensar-hi.