Tornada als anys 70

En altres articles he anat explicant el desordre que s’ha generat en l’economia mundial arran de l’aturada de la pandèmia. Aturar la producció i el consum obliga molts actors econòmics a buscar-se la vida, canviar d’escenari, fer coses alternatives per poder sobreviure. Aquest fet i l’ensorrament del trànsit marítim han aturat de cop la globalització, fent que molts productes no puguin anar d’un lloc a l’altre amb la facilitat amb què ho feien i haver de fabricar més a prop, augmentant els preus. De sobte, els avantatges de la globalització, amb la caiguda de preus que comporta, s’esvaeixen. De cop, l’economia mundial s’ha de reinventar en pocs mesos.

A això cal afegir la crisi del gas, deguda a una no previsió de l’augment del consum quan tothom deixi de consumir carbó. L’augment del gas afecta un sistema elèctric que encara està començant la transició energètica i ho necessita més que mai per equilibrar el sistema durant moltes hores a l’any. Ara el sistema és més variable que abans perquè, al fet de la variació de la demanda, cal afegir la variació de la generació renovable, encara a mitges.

Sumem finalment que el model de l’economia mundial mostrava signes d’esgotament, amb els bancs centrals injectant liquiditat al sistema perquè no pari de créixer: sense el ‘Quantitative Easing’ continuat les economies del món entrarien en recessió, una mostra que el sistema està esgotat. L’economia mundial està malalta, no sap viure sense ser dopada. El deute espanyol ja està al 120% i algú parla que arribarà al 190%, una cosa que avui sembla completament impossible sense que rebenti.

Amb tot això, el resultat ha sigut un augment de la inflació al novembre del 5,6%. Però els preus industrials han acumulat des de primers d’any un creixement del 32%, augments que es traslladaran al consumidor en el primer trimestre de l’any vinent. La inflació actual és fruit de l’encariment de l’electricitat domèstica i de la gasolina, però els productes industrials al consumidor no han pujat encara perquè els distribuïdors obliguen els fabricants a mantenir els preus estables durant l’any. A causa d’això, molts productors asseguren els preus de les seves matèries primeres i energètiques durant el mateix període, normalment en l’any natural. Així que, el mes de gener, aquests fabricants hauran de traslladar els augments dels seus costos als preus dels productes, repercutint augments del 50 al 70% en matèries primeres, un 100% en el gas i un 300% en l’electricitat. En molts casos, els augments hauran de ser del 50% sobre el producte acabat. El mateix passarà amb molts preus elèctrics domèstics que certes comercialitzadores tenien assegurats a preu fix, amb augments del 300%. El transport també va dient que vol apujar preus. Així que, durant el primer trimestre de l’any vinent, podem veure un augment de la inflació com no hem vist des dels ‘xocs’ del petroli de 1970. A partir del primer ‘xoc’ petroler, de 1973, la inflació va pujar al 17,9%, i l’impuls del segon va arribar al 26,4%, fent que hi hagués 11 anys consecutius amb inflacions superiors al 10%, que és el valor que podem veure en pocs mesos. A Espanya l’impacte va ser greu perquè, a més, vivien el canvi del règim de Franco i les mesures econòmiques no van ser ràpides ni adequades i tenien molts problemes per resoldre.

La situació té una certa aroma a la de llavors. Qualsevol episodi d’inflació exigeix un control del regulador, traient diners del sistema i apujant els tipus d’interès per refredar l’economia. El governador del Banc d’Espanya ja ha avisat que si s’entra en una espiral inflacionista, amb un augment dels salaris per compensar la pujada de preus, el resultat serà fatal perquè hauran de pujar els tipus d’interès i el deute públic no podrà aguantar aquesta nova despesa.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquest és l’escenari que tenim davant nostre. Cal saber que la situació als anys 70 es va resoldre durant els anys 80 patint, amb una important mortalitat d’empreses i resolent-ho amb menys consum de petroli. L’economia mundial s’ha especialitzat a amagar part de les accions que cal realitzar partint d’un endeutament més gran: així els consumidors no han de patir cap restricció. Però l’economia és implacable, dos i dos continuen sumant quatre tot i que temporalment hagis canviat la base de càlcul. Avui el món ja no té més recorregut amb el deute i caldrà disminuir el consum d’energia i de tots els productes.

Aquests dies el preu de l’electricitat a França es mourà entorn dels 550 € el MWh i a Espanya potser serà de 300 € el MWh. Possiblement amb l’arribada de la primavera els preus baixaran a la meitat, però quedaran a un nivell encara entre el doble i el triple del que tenien abans de la pandèmia, per això caldrà reorganitzar la forma com consumim en l’economia. És un inici una mica lleig de la nova economia frugal. Però, ¿què crèiem, que faríem el camí de forma voluntària i sense esforç? Mai ha sigut així, i els homes ens movem forçats per certes circumstàncies que han de ser les que s’haurien de derivar de la política. Però si la política no fa res perquè no vol o no en sap, l’economia interpreta a la seva manera i mostra escenaris difícils. Faran bé de revisar com vivíem als anys 70, reciclant més, comprant menys, viatjant a prop, disfrutant més d’oci local, estant molt més amb els amics. També s’és feliç així, segurament molt més, ho recordo.