Apunt Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Capital i treball

La disminució de costos com a únic objectiu, amb les seves conseqüències directes sobre la qualitat de l’ocupació i la seva remuneració, acaba per trencar la societat

2
Es llegeix en minuts
Capital i treball

Aquest diumenge EL PERIÓDICO dedicava el seu tema del dia a la gran renúncia, aquest sorprenent fenomen nord-americà consistent que, des de l’abril, cinc milions de ciutadans abandonen mensualment i de manera voluntària els seus llocs de treball. Persones que prefereixen malviure dels pocs estalvis o de les ajudes públiques a continuar treballant en unes condicions que consideren indignes. Es fa difícil imaginar una mostra més contundent de l’arrelat malestar en les societats occidentals. Si a aquest exemple hi afegim qüestions com, entre moltes d’altres, l’eclosió de les patologies mentals o, en el cas espanyol, aquesta quarta part de la població que es troba en risc d’exclusió social, podem arribar a la conclusió que hem fet alguna cosa molt malament en les últimes dècades. Un desastre a què han contribuït molt les imperfeccions d’una globalització tan accelerada com desgovernada. I entre aquestes disfuncions, destaca la divergència en la consideració del capital i el treball.

Notícies relacionades

La lliure circulació dels capitals, en un món obert i sense un marc legislatiu comú, fa que aquests es moguin incessantment a la recerca del millor rendiment. Així, per atraure’ls se’ls ha de garantir un bon i regular dividend, passi el que passi. D’aquesta manera, el rendiment del capital ha transitat de ser un cost variable, a determinar en funció dels resultats, a adquirir la condició de fix. Al seu torn, aquesta economia global fa que, per a moltes empreses, el fi últim de la seva activitat es limiti a la reducció sistemàtica de costos, una exigència que pot no tenir límits i que comporta castigar els salaris.

Aquesta disminució de costos com a únic objectiu, amb les seves conseqüències directes sobre la qualitat de l’ocupació i la seva remuneració, acaba per trencar la societat. Una dinàmica perversa que només pot revertir-se amb un nou protagonisme del sector públic, respectuós amb el lliure mercat i sustentat en un ampli consens empresarial i social. No es tracta de recuperar velles mesures proteccionistes o intervencionistes, ni tan sols d’augmentar la pressió fiscal, però sí d’entendre que davant les fallades evidents dels mercats globals és necessària una aproximació pública innovadora i diferent de les conegudes. Només així es podrà afavorir un augment de l’ocupació i, especialment, que qui treballi pugui arribar a final de mes. Tampoc és demanar tant.