Almudena Grandes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Sectarisme institucional
Que les autoritats madrilenyes neguessin unes simples paraules de reconeixement a una gran de les lletres espanyoles, pel sol fet de tenir idees oposades a les seves, suposa una actitud tan mesquina i intransigent que fa pena
El periodista José Antonio Zarzalejos explicava diumenge, en un carinyós article de comiat a l’escriptora Almudena Grandes, que solia dir-li a la seva «amiga roja» que amb la seva amistat feien «l’Espanya més veritable, la dels diferents que no renuncien a la paraula ni als afectes vinguessin aquests d’on vinguessin». No deuen ser de la mateixa opinió Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida que, com a presidenta de la Comunitat de Madrid i alcalde de la capital, respectivament, no han tingut el detall de dedicar-li unes paraules públiques de respecte en el moment de la seva mort ni tampoc, és clar, d’acudir al tanatori o al seu enterrament al cementiri civil de Madrid. Hi ha qui, amb ironia, ha comentat que és possible que no sabessin qui era Almudena. Si fos així, seria una qüestió d’ignorància supina, que ja és greu, però té més pinta de ser pur sectarisme, que és moltíssim més preocupant, perquè és un reflex de l’ambient polític que es respira a Madrid.
Cal dir, per ser justos, que el líder del PP, Pablo Casado, sí que va expressar públicament les seves condolences i va definir l’escriptora com a «figura rellevant de la literatura espanyola». També va tenir un comiat digne a la premsa conservadora. Però que les autoritats madrilenyes neguessin unes simples paraules de reconeixement a una gran de les lletres espanyoles, pel sol fet de tenir idees oposades a les seves, suposa una actitud tan mesquina i intransigent que fa pena, quan no, por.
Va dir en una ocasió el dirigent socialista Alfredo Pérez Rubalcaba que a Espanya s’enterra molt bé, perquè llavors et plouen els elogis que t’escatimen en vida. Ell sí que va ser enterrat amb tots els honors institucionals i humans. Almudena Grandes va tenir també un enterrament entranyable, gràcies als polítics de l’esquerra, als seus amics i, sobretot, als seus lectors. Però no es pot dir que hagi tingut el comiat que mereixia quan ha faltat la mínima calor institucional de la ciutat que ella tant estimava i que li deu si més no un respecte.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
