Llengua catalana Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Immersió, punt final
Costa d’entendre que es presenti com un atac al català que l’altra llengua dels catalans, el castellà, tingui dret a una mica d’espai a l’escola
Concentració a la plaça Sant Jaume a favor de la immersió lingüística
S’equivoca qui cregui que som davant un nou capítol del debat interminable sobre el sistema lingüístic de l’ensenyament a Catalunya. Aquesta vegada, el model immersiu obligatori s’acosta a la seva fi perquè la sentència del TSJC insta la Generalitat a complir-lo «de manera efectiva i immediata». El mandat de la justícia és taxatiu i no podrà eludir-se. O ho farà l’actual conseller d’Educació de la Generalitat, Josep González-Cambray, o la persona que el substitueixi si s’entossudeix en el desacatament. És molt greu que hagi encoratjat per carta tots els centres educatius a incomplir una sentència en ferm. I tot i que el Govern espanyol hagi afirmat que no està obligat a actuar, la qual cosa és certa perquè qui ho ha de fer és el Govern, qualsevol ciutadà afectat o entitat, com l’Assemblea per una Escola Bilingüe, podrà reclamar l’execució de la sentència. A més, els termes de la mateixa són molt clars: l’abast d’un mínim del 25% en castellà afecta «tots els alumnes», no només aquells que ho demanin, la qual cosa condueix a modificar els anomenats «projectes lingüístics de centre», que és des d’on s’imposa el model monolingüe emparant-se que la legislació catalana exclou ‘de facto’ el castellà, però ignorant deliberadament que el Tribunal Constitucional ha reiterat que la preferència pel català no pot suposar l’exclusió del castellà com a llengua docent.
Clarificada la batalla legal, costa d’entendre tant entossudiment davant un mínim de presència del castellà. Costa d’entendre que es presenti com un atac al català que l’altra llengua dels catalans, el castellà, tingui dret a una mica d’espai a l’escola. És un problema pedagògic, però també d’afectes cap a les famílies castellanoparlants. I és ridícul que les autoritats de la Generalitat i les forces sobiranistes diguin que portaran l’assumpte davant el Consell d’Europa o a la Comissió Europa. Facin-ho, i a veure com expliquen que Catalunya sigui l’únic lloc al món on una llengua socialment majoritària, que és també oficial perquè així ho diu la Constitució i l’Estatut, no sigui llengua d’ensenyament. És una anomalia que, en efecte, no es produeix a cap altre lloc del món. Als territoris bilingües hi ha escoles bilingües. D’altra banda, la comissió de peticions del Parlament Europeu ja va sol·licitar en dues ocasions informacions, tant a la Generalitat com al Govern espanyol, sobre els drets dels nens castellanoparlants a escolaritzar-se en la seva llengua materna. A Catalunya es va voler que el català fos el centre de gravetat del sistema educatiu, per compensar la seva posició de llengua menys parlada (que no minoritària). El polèmic 25% no el qüestiona, per molt que els nacionalistes plantegin la qüestió com un drama existencial. Compleixin-lo i tanquem el pesat debat.
En realitat, tothom sap que una assignatura troncal en castellà no li farà cap mal al català. Que ara mateix l’important per al futur d’aquesta llengua és la seva presència a les plataformes audiovisuals i a les xarxes. Tanta obstinació només s’entén perquè la querella escolar no va de llengües, sinó d’identitat. Els nacionalistes busquen amb una educació ‘només en català’ equilibrar el paper de la família i dels entorns socials en el procés de transmissió cultural i de construcció de la identitat. Converteixen la llengua en un marcador territorial per reforçar el ‘nosaltres’ davant l’‘ells’. Temen que, amb una educació bilingüe, més interactuació amb els joves de la resta d’Espanya i una visió desacomplexada de la nostra història comuna, l’escola contribuiria a construir una identitat compartida catalanoespanyola. I això, és clar, perjudicaria les seves opcions electorals i disminuiria el desig de la independència entre les noves generacions. Les coses evidentment són més complexes, però una mica de raó tenen: en tots els processos de nacionalització l’escola hi té un paper clau. Per això des del federalisme, ni per raons pedagògiques ni polítiques, es pot recolzar un model monolingüe. Bilingüisme a Catalunya i plurilingüisme a Espanya van de la mà. És molt positiu que el PSC per fi ho hagi entès i Salvador Illa defensi obertament l’aplicació de la sentència del 25%.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
