Una immersió caduca

Una cosa és certa: el català sempre està i estarà en desavantatge. La força del castellà és devastadora. Però dificultant la utilització acadèmica de l’espanyol s’aconsegueix poc. Les evidències són clares. El català va deixar de ser una llengua transgressora, àgil i canviant, malgrat la seva bellesa i riquesa. Ara, no obstant, apareixen algunes experiències de les quals es parlarà o cantarà, amb base de rap.

En realitat, ningú ha anat a favor de les dues llengües. Ni els aprofitats, disposats a acceptar tres hores en anglès i dues en castellà, ni els ofuscats que van pretendre traslladar l’ensenyament en castellà a les escoles privades amb subvenció, època Wert. I això en una autonomia on, a tot estirar, hi ha només 34 escoles privades i la majoria són internacionals.

Als anys 80, el nacionalisme va entendre que, fent una immersió a primària (EGB) de català, submergint totes les assignatures en una lògica d’idioma únic, aconseguiria allunyar les noves generacions de les seves llengües maternes. Però no va ser així.

La decisió encertada en aquells anys, impulsada sobretot per l’esquerra catalana (PSC-PSUC), per la necessitat d’una única xarxa d’escoles, a diferència del País Basc, va facilitar una cohesió social. Eren els temps de la normalització i adquisició de coneixements progressius de la llengua.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però el ‘pujolisme’ va anar transformant els conceptes i els socialistes catalans no van saber com explicar-se. La majoria absoluta del 1984 els va noquejar i van continuar així molt, molt temps.

Ara Salvador Illa, tot i que criticat pels devots de la immersió, va respondre amb intel·ligència a la pregunta de Josep Cuní. «No em sembla malament que s’imparteixi una matèria en castellà, a part del castellà». Que és el 25%. I és que barrejar llengües i política és dolent.