‘La Ruina’

Una altra noia narra com el ginecòleg, en la seva primera visita, li va ficar el dit al cul, i una tercera que, fent escalada al penyal d’Ifach, va tenir un urgència que la va obligar a parar a mitja pujada a fer caca en un repetjó, penjada de la corda. Perquè els que venien darrere no es trobessin el producte, el va agafar amb dues pedres i el va tirar al buit, amb tanta sort que el projectil va caure a sobre d’una gavina que passava volant. Però, ai, no s’havia adonat que les seves mans estaven brutes, i amb elles es va estar tocant la cara.

Públic mort de riure

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

També escoltem un jove professor de català que diu que estava borratxo i va fer caure una moto davant de la policia, sense cap motiu, i després explica tan content com es va deslliurar en el judici. I un altre, que com que estava molt trist perquè el va deixar la seva nòvia, es va ficar el dildo que aquesta s’havia deixat a casa pel cul, coses de la nostàlgia. I un altre explica que es va amagar a la seva habitació, després d’elaborar un pla minuciós, per masturbar-se sentint els sons amatoris del seu company de pis, que es reunia amb una exnòvia, però es va acabar pallejant amb el so de les tuberies, que havia confós amb allò.

En fi: tot això ho expliquen aquestes persones davant un públic mort de riure i incomoditat, i a més sabent que ho emetran en un programa d’èxit: és ‘La Ruina’, un ‘podcast’ que també es pot veure també a Youtube, obra dels humoristes Tomás Fuentes i Ignasi Taltavull. ‘La Ruina’ és en certa manera un contingut revolucionari: obre una vàlvula d’escapament a la pressió de la nostra època, que és quedar bé a Instagram, mostrar-se virtuós a Twitter, fingir, en general, que un viu sempre respectant els marges de la Constitució. A ‘La Ruina’ es destaparà la imperfecció, la mesquinesa, fins i tot el delicte. Allà la gent explica coses que se un sol callar davant els seus amics, fins i tot. Motius d’escarni social que, en una cerimònia de riure, queden desactivats i es converteixen en un material valuós: la prova que no som tan bons, ni tan dignes, ni tan intensos. La prova que som humans.