La foguera Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Paul Verhoeven és el meu pare

  • El cineasta va filmar el 1997 ‘Les brigades de l’espai’, sàtira mordaç del militarisme disfressada de pel·lícula d’acció

2
Es llegeix en minuts
Paul Verhoeven és el meu pare

El Periódico

Paul Verhoeven va filmar el 1997 la que jo crec que és la pel·lícula més irònica de la història del cine: ‘Les brigades de l’espai’. Disfressada de pamflet militarista i feixistoide, trampa en la qual va caure la major part dels crítics, és en realitat una sàtira disfressada de pel·lícula d’acció el fons i forma de la qual estan dissenyats a consciència per enganyar espectadors poc atents, és a dir, la major part d’ells. Filmada amb el format d’un pamflet militar, carregada d’acció trepidant i amb uns personatges que no es qüestionen en cap moment la societat en la qual viuen, és la crítica més mordaç al militarisme precisament perquè fingeix ser el contrari. Una cosa que no fa, per cert, la novel·la de Robert Heinlein en què està basada.

La pel·lícula ens situa en un futur llunyà, més utòpic que distòpic, en què la terra sencera viu en pau i harmonia, amb igualtat de sexes i races, i cuidant el medi ambient. Però aquesta Arcàdia se sosté sobre la jerarquia inflexible de la federació governant, que sotmet la gent a una propaganda constant, i l’estructura social és un sistema de castes en què el servei militar atorga la ciutadania, és a dir, drets tan bàsics com l’educació superior o la gestació depenen d’un servei militar ‘voluntari’. ¿Per a què necessita exèrcit aquesta societat? Per enfrontar-se a l’amenaça extraterrestre: una plaga bíblica d’aràcnids que mira de conquerir l’univers.

Ni rebel·lia ni venjança

Sota aquesta premissa simple, Verhoeven amaga un dels missatges disfressats de manera més endimoniada de la història del cine. Tot a la pel·lícula fa pensar en la idealització del que és demonitzat. Els personatges no es qüestionen el món en què viuen, i el director omet qualsevol enfocament moralista. No hi ha rebel·lia. Ni venjança. Ni epifania. Com diu Smokerwolf a la seva crítica, coneixem la història d’un totalitarisme per part dels seus entusiastes participants. És l’espectador que ha de treure les seves pròpies conclusions. I si no ho fa, és problema seu.

Notícies relacionades

¿Per què estic escrivint ara d’una pel·lícula de 1997? Per la senzilla raó que estic fastiguejat de les propostes maniquees que escup Hollywood sense parar. Fart de pel·lícules per a imbècils que necessiten mastegat el missatge i la diferència entre el bé i el mal. Paul Verhoeven és un rebel.

Va pagar el preu de ser menyspreat perquè ens va tractar com a adults. I ho continua fent.

Temes:

Cine