La presó permanent revisable i la Constitució

En aquest marc constitucional, l’any 2015 es van introduir reformes al Codi Penal per introduir l’anomenada presó permanent revisable. Dit d’una manera més col·loquial, es va implantar la cadena perpètua revisable. Aquesta sanció es reserva per a delictes especialment greus: casos de genocidi, terrorisme, assassinat de menors o conductes atemptatòries contra la llibertat sexual. En algun d’aquests supòsits, els delinqüents poden ser persones amb escassíssimes probabilitats de reinserció, cosa que semblava justificar mesures tan greus com la presó permanent. Que, en tot cas, podia deixar de ser-ho en funció del comportament del pres.

Però la llei que va instaurar la presó permanent revisable va ser recorreguda. Van firmar el recurs d’inconstitucionalitat diputats de sensibilitats molt diferents, des de Izquierda Unida fins a Convergència i Unió, passant pel PSOE i el PNB. El van firmar fins i tot diputats del partit Unió, Progrés i Democràcia, de Rosa Díez. Els arguments dels recurrents insistien que, amb la presó permanent revisable, no és possible complir el mandat de ressocialització de l’article 25.2, ja esmentat. El Tribunal Constitucional es va prendre el seu temps, però fa uns dies es va publicar la sentència. En síntesi, es valida la constitucionalitat de la presó permanent. Només s’obliga a interpretar les atribucions del jutge de vigilància penitenciària, que és qui decideix si la presó permanent deixa de ser-ho. El tribunal restringeix la seva discrecionalitat per concedir la llibertat provisional o revocar-la, obligant a interpretar els articles 92.3 i 92.4 del Codi Penal d’acord amb el que diu el fonament jurídic 9.b de la sentència. Això és: que la revocació de la llibertat condicional es produeixi quan es doni algun dels supòsits expressament previstos a l’article 86.1 del Codi Penal, i, que si es revoca, es verifiquin cada dos anys si es donen les condicions per concedir-la, com preveu el mateix article 92.4 del Codi Penal, una vegada que s’hagin complert vint-i-cinc anys de la presó permanent.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La sentència del Constitucional compta amb vots particulars, que discuteixen a fons l’argumentació de la majoria. Una part important de la controvèrsia es refereix a la valoració de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que és significativa perquè la presó permanent existeix a diversos països, i ha sigut examinada per la cort d’Estrasburg. A mi m’ha cridat l’atenció el vot particular de Cándido Conde-Pumpido, que destaca una cosa que comparteixo: el tribunal europeu aplica el Conveni Europeu de Drets Humans, però aquest estableix un mínim, que la Constitució de cada Estat pot incrementar. De manera que pot donar-se el cas que una mesura que sigui vàlida per al Tribunal d’Estrasburg sigui contrària a una Constitució. 

Crec que és el que passa amb la presó permanent revisable, i em sento més pròxim als magistrats dissidents que als que formen la majoria en aquesta sentència del Tribunal Constitucional. La presó permanent no pot tenir per objectiu la reinserció, perquè precisament la seva condició de permanent ho impedeix; comporta renunciar-hi tret de l’excepció que resulti de la seva revisió. Per això em continua semblant inconstitucional, malgrat els rigorosos arguments que es proposen en la sentència. El que la Constitució imposa ho han de mantenir les lleis, fins i tot les penals.