La nit dels morts

Algú em va dir que en la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre podia contactar amb el meu pare si em posava davant un mirall a les 12 de la nit amb una espelma i repetia tres vegades el seu nom. Els lectors imaginaran com de desesperada devia estar quan llegeixin que sí, que ho vaig fer. I se sorprendran quan llegeixin que sí, que el meu pare va aparèixer al mirall. Potser no se sorprenen tant quan els expliqui que, en lloc de posar-me a parlar amb el meu pare, que era a qui jo havia convocat, vaig fer un crit tan fort que em devien sentir fins al carrer (i visc en un sisè). Vaig encendre el llum i vaig sortir de casa meva corrent cap al bar de baix, on se celebrava una festa de Halloween, i em vaig beure tres ‘chupitos’ de cop. Aquella nit vaig dormir a casa d’una amiga, perquè no m’atrevia a tornar a la meva.

Hauria sigut més fàcil optar pel sistema tradicional i anar a la tomba del meu pare a deixar-li flors, però la tomba del meu pare és a 600 quilòmetres. Així que des d’aleshores segueixo el sistema mexicà. Faig un altar amb flors i la foto del meu pare, i deixo la casa ben il·luminada per si de cas. Tot i que aquest any, amb la pujada de la llum, no sé si em puc plantejar ni tan sols deixar els llums encesos tota la nit.

En qualsevol cas, ¿per què ens obsessionem amb la vida després de la mort? Crec que la resposta és òbvia. Primer, a la gran majoria ens costa assumir que hem perdut els nostres éssers estimats. Segon, a la gran majoria ens costa assumir que no som immortals. Creiem en una altra vida perquè volem creure-hi, no perquè en tinguem cap evidència. Per això jo vaig veure el meu pare en aquell mirall: perquè volia veure’l, malgrat la por que em va fer.

Si t’autosuggestiones, si és de nit, si l’espelma fa reflexos i parpelleja, i si tu estàs esperant que aparegui determinada persona... Doncs, per descomptat, apareix. Molt probablement la imatge que jo vaig veure al mirall era la meva pròpia imatge, distorsionada pel crepitar del foc i per la imaginació. Al cap i a la fi, el meu pare i jo ens assemblàvem.

El meu pare m’ha tornat a aparèixer moltíssimes vegades més, en somnis. També apareixen amics que van morir quan jo era jove. Un per sobredosi, l’altre es va ofegar. Un es va presentar en una sessió d’ouija, i a l’altre me’l vaig trobar en un taxi, just quan anava a pujar-hi: estava allà, somrient. I si vostès em diuen que m’ho vaig imaginar, jo els respondré amb una frase de Campoamor: «Mentre jo ho cregui, què importa que el que és cert no ho sigui». O amb una altra de Nietzsche: «No és que Déu creï l’home, és l’home el que crea Déu». Mai els negaré que és possible que jo mogués el got o que veiés el meu amic al taxi perquè volia veure’l.

En qualsevol cas, aquesta nit moltes persones sortiran disfressades al carrer amb l’únic propòsit de beure i divertir-se (i, amb sort, lligar). Aquestes persones no són conscients del significat profund de la festa de Samhain en la cultura celta o de Tots Sants, en la catòlica. Totes dues se celebren el mateix dia, i totes dues remeten a la mateixa necessitat de creure en una altra vida més enllà d’aquesta.

Altres persones posaran altars a les persones estimades esperant d’alguna manera contactar-hi, o hauran deixat flors a la seva tomba al matí amb el mateix propòsit. Perquè la Mort és dona, casada i fidel amb el gènere humà, i no existeix la persona que l’hagi enganyat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per això nosaltres volem creure que la Mort és només una guia, i que ens portarà de la mà a un altre lloc, on ens trobarem amb les persones que se’n van anar abans amb ella.

I a les que tant trobem a faltar.