L’erupció a La Palma Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Hipnotisme del volcà

Però les escenes que més m’impacten són les de la gent que ha de deixar casa seva d’un dia per l’altre.

2
Es llegeix en minuts
Hipnotisme del volcà

EFE / ÁNGEL MEDINA G.

Ja fa més d’un mes que el volcà de La Palma va entrar en erupció i mentrestant ens hem convertit en uns entesos en la qüestió. Entesos, si més no, en la contemplació de la lava i la destrucció que deixa al seu pas: a vegades entro en un dels canals que ofereixen l’erupció en directe, a Youtube, i em sorprèn veure que en aquell moment hi ha més de 800 persones mirant les mateixes imatges hipnòtiques i repetitives, amb l’únic so de fons del bramul de la bèstia. Un altre punt d’interès és tot allò que passa als marges del volcà: els gossos que han quedat atrapats i són rescatats, el turisme de catàstrofes que visita l’illa els caps de setmana o les imatges de la colada que avança pels carrers i engoleix un xalet o una gasolinera, amb aquesta calma amenaçadora de les velles pel·lícules de terror.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però les escenes que més m’impacten són les de la gent que ha de deixar casa seva d’un dia per l’altre. Penso en la tenacitat amb què carreguen els seus objectes preuats: els mobles, els electrodomèstics, la màquina de cosir que potser ja no utilitzen, però també, esclar, els àlbums de família, els llibres, les joguines, el quadre del menjador, la roba... Tot allò que els fa sentir que s’emporten la casa –la llar– i deixen enrere només la carcassa, amb tot el dramatisme que significa haver de fugir. En la pressa i en els seus rostres plorosos ressona la tragèdia dels que se n’han d’anar a l’exili, els refugiats que marxen deixant un país en guerra, els emigrants que omplien maletes i farcells per anar a buscar feina. D’aquestes sensacions al límit ha parlat amb emoció i tacte Marta Marín-Dòmine al seu llibre 'Fugir era el més bell que teníem' (Club Editor). «El tresor dels pobres», així descriu aquells embalums agafats a corre-cuita, com si poguessin consolar-te del trasbals posterior, quan per força arriben a un destí que difícilment serà definitiu. Veig les furgonetes carregades al peu del volcà, sota els núvols de cendra, i penso en la incertesa de tancar una porta darrere teu i no saber si la tornaràs a obrir mai més. De fet, no saber ni tan sols si demà encara existirà aquella porta.