Història i cultura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

2.328 rals de billó

Si una institució il·lustrada no hagués apostat per un artista desconegut de gairebé 40 anys, molt probablement Goya no seria Goya. La creativitat necessita idees i tècnica, però també impuls i sosteniment

4
Es llegeix en minuts
2.328 rals de billó

És la quantitat que va rebre Goya pel primer quadro que li va encarregar el Banc d’Espanya. Corria l’any de 1783 i Goya només havia fet un altre retrat abans al seu Aragó natal. Tenia 37 anys i molta ambició, però poca fortuna i cap reconeixement. Fill d’un artesà daurador de pocs recursos, des dels tretze anys que volia ser pintor. Als 17 va intentar rebre una beca de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando per estudiar a Roma, però no ho va aconseguir. Va tornar a intentar-ho amb 19, fracassant de nou. No va rebre ni un sol vot. Però per a la formació d’un artista era imprescindible viatjar a Itàlia i, ajudant al taller del seu pare a Saragossa, va aconseguir estalviar i marxar. Tenia 22 anys, sobreviure a Itàlia sense beca i sense ajuda era prou complicat i es va presentar al concurs de l’Acadèmia de Parma amb un quadro que avui està d’actualitat, ja que l’ha adquirit el Museu del Prado. Era l’‘Anníbal vencedor’. No va guanyar, va obtenir una menció d’honor. Més val això que res. Amb aquestes credencials va tornar a Saragossa dos anys després. Els canonges del Pilar volien pintar una volta i admetien candidats. El jove Goya es va postular a bon preu i va ser contractat. Tenia 25 anys i va poder casar-se l’any següent. 

Es mantenia amb encàrrecs similars, pintura religiosa, decoració de capelles, però no en tenia prou. El seu objectiu era fer una pintura més important, pintura política, pintura de tall, i això només es podia aconseguir a Madrid. El 1775 es va traslladar. El seu primer treball a la capital va ser modest: pintava cartrons a la Fàbrica de Tapissos de Santa Bárbara. A poc a poc els tapissos basats en els seus dibuixos es van penjar en parets palatines. Eren diferents de l’habitual, més frescos, originals. Els reis van voler conèixer-lo. Ja era un pas petit més a prop de fer la pintura que li interessava, però després de cinc anys la Fàbrica el va acomiadar. Tornada a decorar esglésies, mentre en el terreny personal la seva dona Josefa i ell perdien un fill rere un altre. 

Quan el 1783 el Banc de San Carlos (actual Banc d’Espanya), acabat de fundar, va decidir que un pintor sense fama retratés els seus directius, Goya estava en una situació de tot menys pròspera. Aquests retrats van suposar un salvavides per guanyar-se la vida i donar-se a conèixer. A partir d’allà, les coses van canviar a millor. Des d’aquesta setmana podem veure’ls a la nova galeria que el Banc ha obert al públic a la seva seu de Madrid. L’evolució des del primer retrat a l’últim, quatre anys després, és sorprenent.

Recorria jo les sales i pensava en com de fàcil és oblidar que els artistes no neixen, es fan. Goya no va ser sempre Goya. El seu enlairament va ser difícil i desesperantment lent. Aquests principis a batzegades i aquestes costes costerudes són habituals en les carreres creatives. Mantenir-se és l’èxit més gran, no els premis ni la fama. Si una institució il·lustrada no hagués apostat per un artista desconegut de gairebé 40 anys, molt probablement Goya no seria Goya. La creativitat necessita idees i tècnica, però també impuls i sosteniment.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Mentre passejava pel Banc-Museu, la ministra Montero entregava els Pressupostos Generals al Congrés. Quina alegria va ser saber que suposen la inversió més important en Cultura de tota la democràcia. Bé poden convertir Miquel Iceta en un ministre tan influent per a l’art com ho va ser Floridablanca per a Goya. No obstant, la mecànica pública que sosté i impulsa la cultura (al nostre país com en la resta d’Europa) necessita diners, però també persones. Allà és on la nostra maquinària s’encalla. Les retallades i directrius de Cristóbal Montoro van imposar enormes restriccions per a la contractació i van eliminar centenars de llocs. Això ha deixat en el xassís molts organismes de l’Estat, en particular Cultura, un ministeri que, com que amb el PP no tenia ministre, ningú protegia. Iceta rep per tant un pressupost suficient, però li faltaran mans per poder executar-lo llevat que la seva companya Montero, que a més d’Hisenda és responsable de Funció Pública, sigui comprensiva també en aquest àmbit. Com en qualsevol negoci, des de la petita botiga de queviures a la més sofisticada fàbrica, si la botiga s’amplia farà falta més personal i més qualificat per atendre-la: recursos econòmics i humans. 

Si volem més Goyas, caldrà millorar les plantilles de gestió cultural per invertir aviat i bé. Els i les Goyas actuals no poden quedar-se pel camí quan, per una vegada, existeixen els elements per ajudar-les a brillar.