Llums curts Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La vida al minut

El futur és aquí. Per molt que alguns s’entossudeixin a no veure més enllà dels quatre anys del seu mandat o que d’altres s’entossudeixin a bloquejar-ho tot

2
Es llegeix en minuts
La vida al minut

Estava tan acostumat a mirar-se el melic, que a l’aixecar la vista no enfocava més enllà de metre i mig. Era com si el mecanisme que fa ‘zoom’ a la retina s’hagués quedat embussat en el que està a prop. Així, resultava tan curt de mires com d’esperit. Curt també d’enteniment. El dolent és que aquest tipus de disfunció no era una cosa que li hagués sigut donada genèticament. No era un d’aquests lamentables defectes de naixement per als quals, de vegades, resulta difícil i fins i tot impossible trobar remei, sinó que havia sigut ell mateix qui, amb el temps, a base de no voler (no voler saber, no voler veure, no voler mirar més enllà dels seus nassos), havia facilitat el procés fins a cronificar-lo. Diagnòstic: miopia (egoisme) perseverant. Incapacitat per posar els llums llargs, no contemplava cap altre horitzó que no fos el de la seva pròpia conveniència. El focus era ell i els seus interessos. El seu camp òptic, «jo, jo i només jo». El seu nom, una pintada sobre el fons d’ull. 

No intentin posar cara a aquest retrat perquè no escric de ningú en concret i sí de molts alhora. És possible –segur, m’atreveixo a dir– que algun d’ells es mogui al seu voltant, a pocs passos de distància, rondant, ensumant, pretenent portar-lo al seu terreny, fer-lo seu, una osca més a la funda del revòlver, un nou sumant en l’haver. I és possible, fins i tot, que aquest algun siguem tots, convertits, sense massa consciència de com ha sigut el procés, a la filosofia dels nous temps: una singular adaptació del prestigiós pensament «mengem avui i beguem, que demà morirem», però descarregat de l’hedonisme que li dona substància i vulgaritzat en un pràctic «mengem avui i beguem, que demà ja veurem». Alimentem-nos del present i libem només amb l’immediat. Anestesiem el futur. Sigui la vida al minut. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Aquestes són algunes de les conclusions a què arribo si m’aturo a llegir els titulars de premsa dels últims dies amb les declaracions dels que lideren la vida política o m’assec a veure i escoltar els tertulians habituals (¿soc jo l’únic que té la impressió que tots parlen ‘urbi et orbi’?). Quan apareix algú, un científic, un investigador, un sociòleg, un economista, qualsevol que pretengui reflexionar amb ànim admonitori sobre el món que veurem i el planeta que serem, qualsevol que intenti parlar dels enunciats de l’Agenda 2030, per no anar més lluny, és contemplat immediatament amb cara d’impaciència si no d’avorriment, amb perversa mirada d’enuig, amb un sord «¡que llarg ho feu!» barreja de cínic i perdonavides. 

Però el futur és aquí, a tocar. Per molt que alguns s’entossudeixin a limitar el present i no veure més enllà dels quatre anys del seu mandat. Per molt que d’altres s’entossudeixin a bloquejar-ho –dinamitar-ho– tot. I per molt que aquesta reflexió sigui ja passat quan vostè li doni valor a l’últim signe ortogràfic i aixequi la mirada del text.