Zuckerberg no s’agrada a la foto

Diumenge passat, Frances Haugen va ser entrevistada al mateix programa de la CBS. Enginyera informàtica i analista de dades, Haugen és l’exempleada de Facebook que va filtrar a The Wall Street Journal els informes interns que evidencien males pràctiques a la companyia de Mark Zuckerberg. A l’entrevista del ‘60 minutes’ i en la posterior compareixença al Senat nord-americà, Haugen va explicar que tant Facebook com les altres plataformes del grup (Instagram, WhatsApp i Messenger) prioritzen sistemàticament el benefici empresarial en detriment de la salut i el benestar de l’usuari.

Que Instagram pot tenir un impacte negatiu en la salut mental dels –i sobretot de les– adolescents no és cap novetat. Hi ha literatura científica que així ho evidencia des de fa temps. El 2017, per exemple, un estudi dut a terme per la Universitat de Cambridge i per la prestigiosa entitat britànica Royal Society of Public Health va posar a Instagram al capdavant del rànquing de les plataformes potencialment nocives per a la salut mental dels usuaris més joves.

La novetat, doncs, no és l’eventual toxicitat d’Instagram. La veritable i escandalosa novetat és que la seva matriu Facebook havia constatat i documentat aquesta amenaça de forma fefaent, però va decidir mirar cap a un altre costat. El mantra es repeteix: dolent per a la salut, però bo per al negoci.

El problema de fons és que continuem creient que les xarxes socials són finestres a través de les quals veiem la vida dels altres i deixem entreveure la nostra, però ja no és així. Les xarxes socials tendeixen cada vegada més a generar un relat fictici. Un relat que, en lloc de mostrar el que realment som, mostra el que ens agradaria ser (o el que ens agradaria que els altres creguessin que som). Podem dir-ne postureig, però és pura hipocresia.

De tot el que s’esdevé en el nostre dia a dia, seleccionem acuradament el més reeixit. En queda exclòs el que és anodí i enutjós. I a l’hora de mostrar el que ja per si mateix és més atractiu, ho fem a través de les imatges que ens permeten més lluïment. Però si aquestes imatges encara conserven la capacitat de recordar-nos eventuals defectes i carències, hi apliquem filtres embellidors. El resultat és irrealment perfecte.

Així, quan comparo la meva vida (la de veritat) amb la dels altres (la meravellosa però fictícia existència que exhibeixen a les xarxes), el resultat deu ser com a mínim frustrant. Si hi sumem totes lesinseguretats pròpies de l’adolescència, un moment en què estem configurant la nostra pròpia identitat a força de confrontar-la amb el món exterior, el risc de toxicitat és palpable. I com que les xarxes socials no es doten de mecanismes fiables de verificació d’edat, en molts casos el presumpte usuari adolescent és en realitat un usuari infantil, més vulnerable encara.

De la mateixa manera que les filtracions de l’‘insider’ Jeffrey Wigand van ser determinants per impulsar una regulació més estricta de la indústria tabaquera, tant de bo que el valent testimoni de Frances Haugen serveixi perquè els poders públics assumeixin una vegada per sempre que, en matèria de xarxes socials, la mera autoregulació ja no és creïble ni efectiva. La iniciativa de països com el Regne Unit i Noruega, encaminada a prohibir l’ús de filtres embellidors i altres retocs fotogràfics que utilitzen habitualment ‘influencers’ que difonen continguts publicitaris, pot ser un pas que, tot i que insuficient, marqui el camí a seguir.

Davant l’enrenou causat per les acusacions de Haugen, Zuckerberg ha manifestat que no es reconeix a la «foto falsa» que s’està fent de l’empresa. Quina pena que no s’agradi a la foto, tot i que afligeix bastant més que moltes adolescents usuàries d’Instagram no s’agradin... al seu propi cos.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu