La intimidació en el delicte d’agressió sexual

Els casos d’atemptat contra la llibertat sexual en forma d’agressió sexual/violació múltiple contra una dona, com els de la coneguda ‘La manada’ i cas Manresa, entre d’altres, han generat un gran enrenou en la societat civil. El motiu és perquè, a més de la gravetat del fet per si mateix, han sigut qualificats per alguns tribunals com abús sexual i no agressió sexual en la seva modalitat més greu, la violació. 

Aquesta resolució es deu al fet que el tribunal considera que la conducta dels autors del delicte no tenia prou «capacitat intimidatòria». La presència o no d’intimidació és doncs per al Codi Penal i, en conseqüència, per als jutges, l’element legal-essencial per decidir si un cas de penetració per via vaginal, anal o bucal es qualifica d’agressió sexual/violació o se li atorga el nom d’abús sexual per prevalença (aprofitant la superioritat), una figura penal que no comporta intimidació i implica una menor sanció que la violació. 

Aquesta consideració de la conducta com d’abús sexual, per si no fos prou, va venir acompanyada d’un vot particular que es va pronunciar a favor de l’absolució del qual s’infereix la imatge d’una víctima que consent ser el mer objecte de plaer d’un grup d’amics o coneguts (denominats ‘a posteriori’ com ‘La manada’). Tot això va motivar que amplis sectors de la societat civil, principalment, en els moviments feministes, mostressin la seva contrarietat; juristes i dirigents de partits polítics van plantejar propostes de reforma de la regulació legal d’aquests delictes indicant que no hi hauria d’haver cap diferència entre agressió i abús, valorant per igual com a violació qualsevol accés carnal en què no hi hagi un consentiment exprés de la dona. El que portaria al conegut ‘no means no’ a un ‘just yes means yes’.

El debat se centra, doncs, en si ha de realitzar-se una reforma del delicte en qüestió i suprimir la tipificació del concepte ‘intimidació’ (reforma del Codi Penal) o el que s’ha de corregir és el que Hassemer, il·lustre penalista, assenyalava com l’errònia «comprensió escènica dels fets», la necessitat d’una vinculació del jutge amb els fets.

Segons la meva opinió, no hi ha una necessitat de reforma, no hi ha una dificultat a interpretar; el que passa és que alguns jutges, malgrat que avui dia la declaració de la víctima juga un paper essencial en la prova dels fets, en el dictat de les seves sentències continuen sense vincular-se als fets: «sense comprendre l’escena», sense comprendre que un atac múltiple en un marc d’intimidació ambiental en què la víctima no es resisteix, bé perquè vol evitar un mal major a què ja està patint, bé per una reacció que paralitza la seva capacitat decisòria a ser violada, és una forma més d’intimidació.

La reforma de la regulació legal d’aquests delictes indicant que no hi hauria d’haver cap diferència entre agressió i abús, valorant per igual com a violació qualsevol accés carnal en el qual no existeixi un consentiment exprés ‘just yes means yes’, pot comportar greus problemes probatoris. 

Si no hi ha un consentiment exprés de la víctima en un accés carnal pot presumir la culpabilitat de la persona com a autor/a d’un delicte d’agressió sexual.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La prova del «mai vaig dir que sí, mai vaig acceptar», davant la descàrrega de la prova del «va dir que sí», s’afegirà a tot el material de prova dubitatiu que es crea en el marc de les relacions sexuals entre adults o no adults, el que s’ha anomenat com la metafísica del consentiment: en el transcurs de les relacions sexuals es poden produir canvis d’opinió, malentesos, sobreentesos i el que inicialment va poder ser consentit, deixar de ser-ho en un moment posterior o viceversa. 

Aquesta proposta de reforma redirigeix el treball dels jutges cap a una prova taxada del sí, el no, el dubte; però el que és més greu, és que deixa sense necessitat de prova elements importants, com els de si en el marc de la relació sexual que es denuncia hi va haver o no intimidació. Obviar aquesta diferència impedeix valorar la gravetat dels fets i, per tant, graduar amb un criteri objectiu la proporcionalitat de la sanció.