Convenció itinerant Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

En un racó atapeït

L’actual agenda política del PP obliga Pablo Casado a tancar-se en l’acord amb Vox, única aliança possible

3
Es llegeix en minuts
En un racó atapeït

EFE / MANUEL BRUQUE

Aquesta setmana Pablo Casado ha intentat fer-se un lloc a l’agenda informativa a través de la peculiar convenció itinerant que ha celebrat el Partit Popular i que l’ha portat de gira per diferents comunitats governades pels conservadors.

Es tractava d’una iniciativa per acabar de consolidar el lideratge del president del PP –davant l’estrella ascendent, Isabel Díaz Ayuso–, i, alhora, per intentar exemplificar que la recomposició de la dreta, després de la crisi irreversible de Ciutadans i en oberta campanya de seducció cap a Vox, es farà sota les sigles del partit fundat per Fraga i portat al Govern per José María Aznar.

¿S’han complert els objectius de la convenció? Sembla difícil poder respondre-ho positivament, per més d’una raó.

En part per les ensopegades que ha experimentat el mateix desenvolupament de la convenció: des de la invitació a un Sarkozy –consagrat com a referent– condemnat aquests dies per corrupció fins a la notícia que el nom de Vargas Llosa –un dels més loquaços i desinhibits ponents de les jornades de debat «teòric»–, aparegui amb totes les lletres als papers de Pandora com a gran evasor fiscal.

No obstant, que la convenció no arribés als objectius de consolidació de la imatge i del lideratge de Casado i del rellançament definitiu del seu PP de cara a l’opinió pública té unes raons de fons més estructurals, que tenen a veure amb la posició objectiva en què es troba el dirigent popular.

Notícies relacionades

En primer lloc, el seu posicionament ideològic, tremendament influït per la necessitat de recuperar almenys una part dels vots de Vox, que l’empeny cap a posicions i actituds extremes. No ens enganyem: la cultura política dels conservadors espanyols sempre ha tingut més influències atlàntiques que europees. Mentre a Europa els conservadors redescobreixen Keynes en l’escenari postpandèmic, el PP continua sent una dreta neoliberal desacomplexada, que s’ha reflectit sempre més en Sarah Pallin que en Angela Merkel. No obstant, en els seus anys de més forta hegemonia hi havia sempre concedit espai a cultures del conservadorisme més inclusives i menys aspres. De fet, és una realitat que dins del PP (especialment en algunes de les comunitats on governa, des de Galícia a Andalusia, a Castella-la Manxa) existeix, tot i que de moment sembla invisibilitzada. Riure les gràcies a les bromes supremacistes de Vargas Llosa i Aznar, donar espai als atacs en contra de l’«indigenisme» del papa Francesc, agitar l’espantall «comunista» no és un cúmul d’errors, és un programa polític. És intentar recuperar aquella part més «cafetera» de la dreta espanyola que fa uns anys se’n va anar a Vox, i que es considera prioritari recuperar, com en certa manera va saber fer Isabel Díaz Ayuso en les eleccions de maig a Madrid. I aquí ve la segona raó de les dificultats objectives de l’intent de Casado: està obligat a competir amb una lideressa que ha sabut heretar ‘aznarisme’ i ‘aguirrisme’, i compondre la seva pròpia proposta al mateix temps dura i pop, en línia amb cert esperit nacional-populista dels temps. L’escenificació de la lleialtat al líder popular va ser això, una escenificació: Díaz Ayuso no renuncia a res, ni al control del partit a Madrid (que Casado voldria per a l’aparell, i diluir així l’ascendent de la presidenta) ni a la possibilitat de ser candidata, i desbancar el president. Probablement, ho decidirà en l’últim moment: si les enquestes són negatives, deixarà que Casado s’estavelli; si són positives, farà l’assalt.

Les dues competicions –amb Vox i amb Isabel Díaz Ayuso– obliguen Casado a tenir un guió escrit per endavant, fet de guerres culturals gairebé neocolonials, de menyspreu envers l’identificat com a «progre», d’atac frontal al Govern (per tant, de desqualificació del PP com a partit d’Estat), de traç gruixut contra «els enemics d’Espanya», siguin ells rojos o separatistes, i d’agenda política recentralitzadora (pensi’s en la proposta de treure les competències de presons a Catalunya i a Euskadi). Una agenda política que aïlla el PP: dins de la Unió Europea el transforma en un objecte polític més semblant als grups de dretes de països com Polònia o Hongria, i dins d’Espanya l’allunya de qualsevol possibilitat d’acord futur amb els grups nacionalistes conservadors tant catalans com bascos, cosa que l’obliga a tancar-se en l’acord amb Vox com a única aliança possible.Pablo Casado, així, avui és més en un racó. Encara que sigui un racó atapeït com la plaça de toros de València amb totes les grades plenes.

Temes:

Pablo Casado PP