Servei públic i reivindicació

Més de 450.000 persones són les que cada dia utilitzen els serveis de Renfe per desplaçar-se per Catalunya, la majoria per qüestions laborals o d’estudis. Totes, en els dos primers dies de la vaga de maquinistes, convocada també de forma intermitent fins al 12 d’octubre, han vist alterada la seva vida quotidiana de manera absolutament desmesurada, víctimes d’un enorme caos ferroviari a causa de la vaga d’aquest col·lectiu de treballadors ferroviaris.

Els treballadors, també en aquest cas, tenen dret a la vaga per defensar les seves reivindicacions laborals, si es desenvolupa en les condicions estipulades i sota paràmetres que, en el cas d’un servei públic que permet exercir un dret fonamental com és el de la mobilitat, afectin la població el mínim possible. Incomplir els serveis mínims fixats pel Govern i confirmats pels magistrats de l’Audiència Nacional, en canvi, no suposa una expressió del dret de vaga, sinó una vulneració del marc en què s’ha de desenvolupar. Els serveis mínims estaven fixats en un 85% del servei habitual en el cas de Rodalies, però després de la cancel·lació de la circulació de trens per la incompareixença dels conductors només s’ha pogut prestar una mica més d’un 40% del servei normal. Tractant-se d’una il·legalitat flagrant i una falta laboral qualificable de molt greu si es demostra la intencionalitat, evidentment el Semaf, el sindicat convocant, ha al·legat altres motius per a la inassistència dels maquinistes (a qui no els van comunicar de forma deguda que havien de treballar), explicacions que l’empresa rebat i que segur que s’hauran d’acabar dilucidant davant l’autoritat laboral. D’altra banda, al marge de reivindicacions estrictament laborals (la demanda d’incorporació de nou personal per cobrir les places necessàries) les reivindicacions del Semaf van més enllà, i trasllueixen la intenció de pressionar davant la possibilitat que els governs central i català acordin el traspàs de la prestació efectiva del servei de Rodalies.

Però més enllà del contenciós, els damnificats han sigut centenars de milers de ciutadans irritats perquè el que ha passat aquests dies s’afegeix al seu constant malestar per la qualitat de les prestacions d’un servei imprescindible per al funcionament normal del país. Molt probablement el fet que la vaga hagi tingut també un impacte tan desestabilitzador rau en el fet que la xarxa de Rodalies de l’àrea de Barcelona funciona de forma habitual al límit de la seva capacitat i fins i tot qualsevol mínim incident, com bé saben els usuaris, causa trastorns que col·lapsen el servei. La tendència a l’augment del vehicle privat en la mobilitat interurbana detectada després de la supressió dels peatges, per cert, vindria a ser un símptoma més de les carències de la xarxa ferroviària a Catalunya quan hauria de ser, en canvi, una alternativa sostenible, assequible i funcional al transport per carretera. 

El servei ferroviari és decisiu en el desenvolupament econòmic del país, els seus objectius de sostenibilitat i la qualitat de vida dels ciutadans que l’han d’utilitzar de forma quotidiana. Això exigeix de les administracions que els plans de millora de la xarxa de Rodalies, els faci qui els faci, s’executin realment en lloc de continuar acumulant retards.