La irresponsabilitat de Puigdemont

L’explicació del raríssim fenomen és doble. Per un costat, i això ens singularitza a la contra de la majoria de nacions, els catalans som especialistes a treure el màxim profit de les derrotes. Es tracta més de mirar endavant, de cenyir-se a les dures circumstàncies, que de perdre massa temps a la recerca de culpables o de malgastar un sol minut llepant-se masoquistament les ferides. Tot i això, sorprèn la magnitud de l’allau d’acusacions de deslleialtat i pressions esbiaixades i malintencionades adreçades al Puigdemont del 2017 en comparació amb la quasi absoluta absència de retrets per la incompetència manifesta. Si els seus rivals d’ERC se n’han abstingut no és tan sols perquè mereixen una ració quasi equivalent del mateix oprobi; si només l’ex consellera Clara Ponsatí va afirmar que anaven de farol, l’explicació principal es troba en la doble circumstància de la persecució a què la judicatura espanyola l’ha sotmès i a l’empara dels tribunals europeus. Cosa que lliga amb la històrica i tan catalana tendència d’entronitzar els derrotats com a màrtirs.

Tot i això, hi ha una diferència d’envergadura que no s’hauria de menysprear. Ni Casanova ni Companys ni cap dels que els acompanyaven van actuar d’una manera tan decisiva per propiciar la derrota. Pitjor encara, al segle XVIII contra Felip V ni al XX contra el general Franco, les derrotes estaven cantades. Però al segle XXI, davant d’una Espanya i dins d’una Europa democràtica, calia ser molt suro, molt voluble, molt poc valent i decidit per no treure d’aquelles jornades, no ja el desideràtum de la independència sinó una mínim profit per la causa de la nació catalana o el benestar general. Al contrari, pocs exemples trobarem des de la girada de cua de Marc Antoni a Àccium ençà, de capitans que hagin llençat literalment per la borda tots els avantatges, tota la força acumulada fins al moment de la veritat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però això com l’il•lustre romà va cometre un sol i funest gest erràtic, i amb la ignomínia i la vida que el va pagar, els errors de Puigdemont van anar encadenats els uns als altres, i amb una alegria que finalment va desembocar en la mitificació a càrrec dels damnificats. Vegem si més no el principi i el final dels despropòsits. Després d’haver proclamat com a vàlid el resultat d’un referèndum que no reunia ni les condicions ni el quòrum per atorgar la plena legitimitat democràtica, units dos dies més tard tots els catalans en contra de les porres contra els vots, i empès doncs per tot aquell formidable impuls a tirar per la tremenda o reforçar-se amb la convocatòria d’unes eleccions del tot legals i de veritat refrendatàries que hauria guanyat de carrer, no se li acut altra cosa que adoptar la posició de l’estaquirot, regalar la iniciativa i esperar que des d’Europa o la cúria li traguessin les castanyes del foc. Setmanes més tard, un cop dilapidades per inanició les energies encara creixents, i havent deixat espai de la manera més inconscient perquè s’aixequés una onada popular de catalans contraris a la independència, va acabar per anunciar unes eleccions ja purament autonòmiques a canvi d’evitar la intervenció de la Generalitat. Però aquesta diguem-ne determinació no li va durar ni una nit. Que si les trenta monedes, que si alcaldes del seu partit plorant davant la rendició col•lectiva a canvi d’una salvació personal que ni tan sols sabia si havia pactat o no... total, que se’n va desdir i va optar per una DUI que no estava disposat a defensar com a líder sinó a arruïnar amb la fugida del camp de batalla.

¿Què el salva d’haver d’afrontar tanta ineptitud? L’equivocació de voler que torni emmanillat que li fa tant de favor com amb el cul enlaire li deixaria un oportuníssim i intel·ligent indult.