Cal que el diàleg funcioni

Sabem també dels límits que tenen les parts en aquest procés. És imprescindible tenir unes expectatives raonables sobre el que pot donar de si la nova dinàmica a curt termini. Els mateixos presidents ho varen certificar després de la reunió de la taula de diàleg. Venim d’on venim i som on som. Ara bé, per continuar avançant i no fracassar en el propòsit, necessitem alguna cosa més que temps i bona voluntat.

D’entrada , caldrà que la confiança i la  fluïdesa entre Barcelona i Madrid per a governar de manera intel·ligent els incidents derivats de la judicialització es mantinguin. No és de cap de les maneres fàcil per a les dues parts. Els disbarats de les causes judicials i administratives obertes són molts i mantenen en escac permanent el diàleg polític. Sovint els governs només podran minimitzar els danys, però també, especialment el govern espanyol ,s’hauran de tornar a assumir riscos per desactivar situacions potencialment explosives.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Caldrà també, que el diàleg en la resta de qüestions no directament vinculades al nucli del conflicte, doni resultats tangibles i en el curt termini. El projecte de llei del sector audiovisual n’és un exemple molt obvi. El català necessita un marc estatal que impulsi la seva presència en el nou panorama audiovisual. El paradigma dels anys 80, que situava als mitjans públics de ràdio i televisió en el centre de la política de normalització lingüística, fa molts anys que està esgotat i ara hi ha l’oportunitat de començar a recuperar l’impuls en favor de la llengua . De la mateixa també hem de dir que no pot tornar a passar a succeir amb la proposta d’ampliació del Prat. El país necessita millor infraestructures, també aèries, per garantir el creixement econòmic imprescindible per crear riquesa , distribuir-la de manera justa i fer-ho de manera coherent amb l’emergència climàtica. Es molt evident que ara no s’ha fet bé i s’hauria de tornar a situar la qüestió aeroportuària a l’ordre del dia de les relacions entre Madrid i Barcelona. O, finalment, el debat dels pressupostos generals de l’estat necessita una agenda catalana molt clara en termes d’inversions en infraestructures, fons europeus, polítiques de suport al teixit productiu i a la xarxa de recerca i innovació però també al Tercer Sector Social. Els vots catalans no es poden malbaratar quan tornen a ser imprescindibles per aprovar els comptes de l’Estat.

I finalment, caldrà també que els sectors madurs i responsables del soci de govern del president Aragonès, facin valdrà el seu pes intern i no es deixen arrossegar pel verbalisme estèril. No es pot afrontar tot aquesta nova dinàmica sense una mínima  sintonia entre els socis de govern sobre l’estratègia. Tampoc és fàcil. La lògica competència partidista entre dos forces que competeixen en un mateix espai , les temptacions d’endossar als “altres” les decisions i opcions més difícils d’explicar als “nostres” i la realitat de l’exili marquen també uns límits evidents. Però el país necessita que la via del diàleg tingui èxit. No ens podem permetre un altre fracàs col·lectiu com foren l’aposta de l’Estatut del president Maragall i el desastre de la DUI de l’octubre del 2017. I això no depèn només del president Aragonès.