Juga el City, guanya Messi

L’altre dia li vaig sentir dir a un tècnic que havia sigut ajudant del ‘Cholo’ Simeone fa poquet que ell mai va firmar un contracte «per jugar bé, sempre els vaig firmar per guanyar». Es diu Pepe Pasqués.

És l’eterna polèmica, perdó, conversa, tertúlia, entreteniment. Guanyar o agradar. Aquests que diuen que l’important no és guanyar sinó com es guanya, tenen un punt de còmics (o gairebé). Aquests que critiquen tot el temps que, no sé, per exemple, el mateix Barça estigui perdent les essències, això diuen, del seu ADN (una altra palaureta) o la renúncia a les taules de la llei del cruyffisme, no sé què van pensar, ahir a la nit, quan van veure el PSG-Manchester City. No ho sé.

Quin porter

El futbol va ser tan cruel, tan dur, tan desagradable i es podria dir, sí, per què no, tan injust amb el City de Pep Guardiola que només es pot reconèixer que el futbol és l’únic esport en el qual pot ocórrer això: 2-0 sense jugar a res, repeteixo, a res i el City tornant a la seva illa amb la cua entre les cames, pensant que ho havia intentat, sense entendre per què el titular del PSG és Keylor Navas (serà per la força o el poder de Leo Messi i els sud-americans; ¿poder Messi, de què em parlen?), ja que el bo, ho ha demostrat aquesta nit, és Gianluigi Donnarumma.

El City va ser l’amo del partit i va encaixar el primer gol per l’escaire, un autèntic golàs de l’autèntic protagonista del partit, un xavalet anomenat Idrissa Gueye, a qui el fenomen Kevin De Bruyne, amb permís i sense vermella per part de l’àrbitre espanyol Carlos del Cerro Grande (i el senyor Martínez Munuera des del VAR), van deixar lliure a la gespa quan l’havien d’haver enviat a la caseta amb una, dos o tres vermelles per l’entrada que li va fer a la tíbia al xavalet.

I va aparèixer Messi

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Dic que el City va començar així, ¡plas!, amb una d’aquestes plantofades que et desperta de cop, a l’escaire esquerre d’Ederson, el mateix lloc, idèntic forat, allà on dormen les aranyes, on el pitjor Leo Messi en el moment de dubtes, va posar un xut amb l’esquerra per decidir el partit quan tot, tot, tot estava en l’aire i a mans, com no, d’aquests que juguen al que cal jugar, és a dir al tiki-taka (¿o és tiki-taki?), però a qui els costa Déu i ajuda fer un gol.

És possible, jo no ho sé, la veritat, que Pep Guardiola, que se’n va anar del Barça «perquè si seguim junts ens farem mal» (quan Messi era el puto amo del vestidor i l’equip), tingués l’oportunitat de fitxar el 10, ara 30, però va preferir el Jack Grealish, molt més ‘cool’. Però, ahir a la nit, el Pep va tornar a sagnar per la mateixa ferida. Un Messi que, potser, fins i tot va jugar lesionat (és a dir, sense estar recuperat del tot), el va tornar a castigar. Insisteixo, sense jugar gens. Zero.