Deglutir l’1-O

No hi ha dubte que aquell 1 d’octubre va ser un doble fracàs de l’Estat. D’una banda, la seva inoperància a l’hora de localitzar les urnes. Aquestes van ser presentades com a estrelles de cine al plató muntat per Jaume Roures. D’altra banda, una matussera actuació policial. Les imatges es van convertir en un èxit rotund per a l’independentisme i les va utilitzar de forma resolutiva.

Després només es va necessitar que les xarxes multipliquessin els impactes, de vegades amb falsedats, d’altres amb imatges veraces. La comunicació i la seva idea força ja estaven consolidades.

Clar que també l’Estat va demostrar solidesa, alhora que lentitud i seguretat, en els seus moviments. El discurs del Rei i la manifestació del 8 d’octubre van equilibrar el que era una evidència: que hi ha catalans independentistes i d’altres constitucionalistes. I que, afortunadament, Catalunya no és ‘un sol poble’. Com en totes les democràcies occidentals, hi ha de tot. 

Alguns intenten equiparar aquesta jornada a un èxit de la seva democràcia. Ja sabem que les democràcies fetes a mida són un engany. Va ser una jornada trista en què es va intentar igualar una urna a una acció democràtica. I així va acabar tot.

Per al processisme és viva la memòria de l’1-O. És un record pròxim i concret. Ajuda a entendre-ho tot com a objectiu en si mateix. O sigui, desgastar l’Estat. I allà segueixen molts.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però encara que el Govern central de llavors no estigués a l’altura de les complicades circumstàncies que li van caure al damunt, va aguantar.

Ara, després de quatre anys, les circumstàncies ens han portat a una taula de diàleg. La diferència és substancial, però en positiu. Ha emmudit el soroll dels helicòpters sobrevolant la ciutat, no es cremen contenidors i les cicatrius de l’asfalt han desaparegut. Tot igual. Sí. Però una mica millor.