Volcà de La Palma Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Hi ha temps de dinar

Només queda una manera de rendibilitzar l’explosió, també espanyolíssima, i és polititzar-la i convertir-la en el pretext per esbatussar-nos en els parlaments i les barres de bar

3
Es llegeix en minuts
Hi ha temps de dinar

EFE / MIGUEL CALERO

L’escena seria de ficció si no fóssim a Espanya: unes dones entren en pànic, molt comprensiblement, quan el bolet de fum volcànic brota al mig del camp, a prop de la finca on són, i es posa a disparar bombes de lava en totes direccions. Criden les senyores, com és natural, i es mobilitzen per sortir d’allà tocant el dos, aquesta vegada de manera literal, però llavors se sent la veu grumollosa i profunda d’un home que respon, ple de gansoneria i un punt d’enuig, que encara hi ha temps de dinar.

El primer és el primer. La frase es converteix en un clàssic instantani que podrà fer-se servir davant qualsevol situació d’urgència, com quan algú es desmaia i cal trucar a l’ambulància, o en l’incendi d’una casa, fins i tot per respondre als requeriments urgents que de vegades ens fa l’Agència Tributària. En el vídeo que corre per les xarxes no podem veure el senyor, però tampoc cal, perquè tots tenim pare, o veí, o mirall, i disposem en la nostra retina cultural de l’arquetip que encaixa amb el missatge i la veu. Per a mi, el senyor porta una camisa de màniga curta oberta fins al melic, té els dits greixosos de picotejar el xoricet de l’aperitiu i utilitza ulleres de sol fumades.

La veu que diu «hi ha temps de dinar» quan la terra s’obre i vomita foc és la veu d’Espanya. Una veu que no només es resisteix a la pressa i el perill, al magma tel·lúric en dispersió, sinó que també es planta en formació tortuga davant el rodet estandarditzant de la globalització. Aquesta veu, com un petit llogarret gal, ens recorda on som i quins són els límits simbòlics de l’imperi. Tot el que el cine de catàstrofes nord-americà ens ha ensenyat, des del que va succeir al poble anomenat Dante’s Peak fins al cràter obert enmig de Los Angeles a ‘Volcano’, empal·lideix i es desbarata quan l’esperit de Berlanga li assesta una folklòrica garrotada de realitat. A la pel·lícula espanyola sobre volcans en erupció, la tensió dramàtica gira entorn del desig d’un home d’acabar-se un cap d’ase amb formatge rostit, i el conflicte esclata entre dues senyores acollonides i ell.

També ha sortit Reyes Maroto, la ministra de turisme, a dir que el volcà és un prodigi de la naturalesa i que amb això es pot obrir un nou ‘guirifundi’. La gent tuitaire se li ha tirat al coll, cridant-li que no és el moment de dir aquestes coses, però jo em pregunto si és que pretenen esperar que la lava se solidifiqui i es converteixi en malpaís, molt menys atractiu. Per descomptat que és el moment: som un país turístic i aquesta vegada la infraestructura s’ha construït sola. Hi ha gent que ha hagut de fugir de casa seva, amb les possessions perdudes i els esforços de tota una vida fets malbé sota una llengua de pedra fosa, però donar ajudes ràpides i generoses a aquestes persones no treu perquè conservem el caràcter fenici. Com el senyor que no s’aixeca de la taula ni encara que caigui un asteroide a la cadira contigua, nosaltres hem de continuar munyint estrangers gràcies a la nova atracció que ens ofereix Déu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Un volcà en erupció és una cosa bonica de veure, esfereïdora i increïble, com les onades de la Costa Brava o el ‘zapateao’ dels tablaos del barri de Triana. A les llengües de lava es poden construir barbacoes i rar serà que un anglès, d’aquells als quals tant agrada cremar-se al sol a l’agost, no es tiri de cap al cràter iniciant la tradició del ‘volcaning’ que suprimeixi la del ‘balconing’. Una vegada que s’asseguri la zona, pot construir-se a més un resort, amb aigües termals i camp de golf amb set clots fumejants.

Ara només queda una manera de rendibilitzar l’explosió, també espanyolíssima, i és polititzar-la i convertir-la en el pretext per esbatussar-nos en els parlaments i les barres de bar. Però estic segur que, de la mateixa manera que el magma va pressionar –sense pressa ni pausa– des de l’escorça fins que els gasos i piroclasts van brollar d’aquesta olla de ‘fondue’, fa hores que els ‘spin doctors’ dels partits polítics treballen perquè el poder destructiu de l’erupció acabi sent culpa de l’esquerra, la dreta, els nacionalistes o l’escalfament global. ¡I els quedarà temps de dinar!