Aquell cop a la legalitat

Però aquell dany col·lateral va llaurar els seus passos següents. En aquell moment ningú ho va poder interpretar així. L’efervescència del projecte es va carregar qualsevol àpex d’intel·ligència. I tot era possible. Fins i tot canviar les regles del joc sense les majories necessàries.

Encara alguns recorden aquells fets com uns dies d’èxit. Trencar la muralla d’un Estat insensible, caduc i corrupte. Als contes d’herois cap qualsevol argument perquè la princesa o el príncep caiguin rendits als peus. Però la ficció només és això: una il·lusió. El procés va començar a autodestruir-se aquells dos dies. No hi havia per on agafar-lo. Fins i tot un diputat de l’esquerra més evident (Coscubiela) va seduir el diputat de la dreta més ordenada (Albiol) en defensa de l’exercici parlamentari, la responsabilitat del qual és sempre votar lleis construïdes sota els paràmetres de la regles del joc.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Va ser una jornada parlamentària trista i cínica. D’una falsedat supina inspirada en una estratègia desvergonyida que permetia prendre la paraula perquè ningú pogués dir que tot era un cop a la legalitat. La democràcia catalana encara té el mastegot a la cara. Els quatre dits incrustats al rostre com a record d’uns fets lamentables.

Cada dia són més els que van cavalcar en aquell cavall desbocat i miren a terra al recordar-ho. Encara no hi ha reconeixement de culpa. En molts, no n’hi haurà mai. Però quan el món va mirar, si alguna vegada ho va fer, amb aquesta sensació tan protagonista del ‘processisme’, tan de melic del món, allò no li deuria agradar. Ni el parlament flamenc mateix, amb una arquitectura parlamentària molt elaborada. Ni als de Flandes. Ja veuen.