Seguretat autònoma de la UE

La necessitat que Europa disposi d’un dispositiu de defensa autònoma s’invoca amb una sort gairebé sempre adversa des que el 1952 es va posar en marxa el projecte batejat com a Comunitat Europea de Defensa, finalment fallit a causa de l’oposició de França. Des d’aleshores és un assumpte recurrent, especialment quan es donen situacions de crisi extrema com el desenvolupament dels esdeveniments a l’Afganistan, tot i que també són recurrents els obstacles que sempre s’han interposat al camí –els recels dels Estats Units i del Regne Unit, la lògica aclaparadora de la guerra freda–, de manera que mai han sigut massa les possibilitats de crear un embrió d’Exèrcit europeu.

L’odissea de l’aeroport de Kabul ha omplert de raons els partidaris que finalment avanci la idea d’una unitat d’actuació amb comandament propi per no dependre sempre, en última instància, de la iniciativa de tercers, com explica Josep Borrell a l’entrevista que publica EL PERIÓDICO És a dir, perquè en casos com l’afganès no quedi tot a expenses de la capacitat dels Estats Units de mobilitzar recursos, tenint en compte la incapacitat dels seus aliats d’aportar-los en igual mesura. Aquesta és una dada objectiva que no allibera de responsabilitat la Casa Blanca en el caos de l’evacuació, però que explica la inquietud d’alguns líders europeus en vista dels mitjans limitats dedicats a l’operació pels socis de la Unió Europea.

A falta de la unanimitat sense fissures que requereix un projecte de coordinació militar de nou encuny, és positiu que la idea de crear una força de reacció ràpida d’uns 5.000 efectius figuri en la Brúixola Estratègica de la UE, el llibre de ruta que ha d’identificar potencials amenaces, objectius i projectes en matèria defensiva. El recolzament inicial de bastants països contrasta amb les reserves –quan no l’oberta oposició– d’altres, especialment de l’Europa central i oriental, que fien la seva seguretat en la seva pertinença a l’OTAN i entenen que no es pot competir amb les garanties inherents al vincle atlàntic.

En última instància, pesen com una llosa sobre la viabilitat del projecte l’herència de la guerra freda i el veïnat de Rússia, entregada amb tenacitat a pressionar o interferir en els afers de la UE. Fins i tot admetent que la revisió de l’aliança dels Estats Units amb els països europeus, promoguda per Donald Trump, i l’allunyament de l’Administració de Joe Biden de teatres d’operacions que no considera prioritaris per a la seva seguretat són dos grans canvis, l’autonomia de decisió europea en matèria militar encara és motiu d’alarma en molts fòrums. En ells només compta la confiança en el dinamisme de l’OTAN quan es tracta de posar en marxa operacions complexes en les quals no tots els socis se senten implicats amb la mateixa intensitat.

El cert és que no hi ha alternativa a l’autonomia funcional en l’àmbit militar. La possibilitat de disposar de mitjans propis per als moments crítics no comporta obrir una bretxa a l’OTAN, sinó millorar la capacitat de resposta de la UE. No es tracta d’arraconar la tradició de la UE com a poder tou, sinó de completar-lo amb un instrument eficaç d’intervenció quan, com ho ha sigut a l’Afganistan, és una imperiosa necessitat.