L’atles del seu cos

Hora rere d’hora, minut rere minut, acumula notícies que lapiden el seu futur. Sous que només donen per a l’estricta subsistència, pisos que mai podrà comprar, habitacions de lloguer que s’emporten la meitat dels ingressos, factures de gas, electricitat i aigua disparades... Més i més maons que enceguen les finestres. I si aconsegueix salvar la mirada, topa amb un mur llunyà. 

Els EUA i els seus aliats surten de l’Afganistan amb la cua entre les cames. La invasió es va justificar de forma malintencionada. Mai van importar les dones, tan sols un bastió per remoure la regió. La fugida atropellada deixa via lliure perquè la Xina i Rússia juguin les seves cartes. Tot i que ella, ell, no ho sàpiga o no li interessi o cregui que és un conflicte llunyà, l’orgull malmès d’Occident també contamina l’aire de casa seva. Si les democràcies, tot i que imperfectes, no guanyen la partida, el món es tornarà cada vegada una mica més fosc. 

Els populismes més xenòfobs pinten ‘trompe-l’oeils’ a les tàpies. Les teories conspiranoiques guanyen adeptes. A les xarxes, tot es confon. Un concert d’instruments desafinats. Les ’fake news’ esgarrapen les emocions. Per sota, res sòlid. ¿A qui creure? Una a una, les institucions semblen flotar lliures de fonaments. Si no hi ha res a què agafar-se, si tot es qüestiona, si la sensació és que ningú reparteix salvavides, ¿què li queda a ella, a ell? Sí, és clar, la soledat.  

La salut mental ha arribat als titulars. Però ella, ell, no necessita llegir-los. Ansietat, depressió, trastorns alimentaris... pot omplir el catàleg sencer amb un simple repàs de les seves amistats. Té noms propis per a cada diagnòstic. Malgrat això, somriu. Tots somriuen. Se suposa que ho han de fer. Ser la imatge de la felicitat. Una foto a Instagram. Una altra. I una més. ¿Quant desemparament pot contenir aquesta imatge que acumula cors? En diuen xarxes socials, però no deixen de ser una infinita col·lecció de jos. I el cor disparat, atrapat en la immediatesa.  

Ella, ell, camina per un llarg passadís flanquejat per estances buides. Un laberint sense mapa. Cap dels antics li serveixen, tots dibuixaven una utopia al final del camí. El paper es desfà a les seves mans i corre desaigüe avall. Al costat dels déus, els herois i els salvadors. Cap herència li serveix, perquè totes es van demostrar incapaces. ¿Per on començar?  

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Un moment, encara n’hi ha més. El planeta agonitza, ¿ho sap? Sí, és clar que ho sap. Per això renyava el papa i la mama si s’equivocaven de contenidor o oblidaven reciclar els brics. Ha crescut amb la lliçó apresa. Crisi climàtica, escrivien els professors a la pissarra. I ella, ell, ha anat sumant crisis. La financera del 2008 el va agafar amb la motxilla de l’escola. Ara ha vist l’increïble. Com un ésser minúscul, invisible, sembrava la mort i la malaltia al seu voltant. Un altre pas de rosca. Un forrellat més rere la seva pantalla.   

Asseguda, assegut, al mig de l’immens saló d’un món en transició desconfia dels vetustos edificis que antany van oferir protecció. No hi ha proclames ni ritus que el convidin a un somni col·lectiu. Viu en una aparent oda a la individualitat. Una invitació constant a l’egocentrisme. Un ‘selfie’. Una altra novel·la d’autoficció. ¡Tu ets la teva pròpia marca! Però, malgrat tant jo, malgrat els seus ulls tancats, ella, ell, no deixa de pensar. Si el seu cos és al mig, potser la lluita també està en els cossos i en el seu dret a ser viscuts amb dignitat. Feminisme, antiracisme o ecologisme són diferents maneres de defensar la diversitat. Una altra manera d’enfrontar-se a la desigualtat, a la discriminació. Sí, només necessita una mica de temps. Trobarà altres portes. I ella, ell, elles i ells, dibuixaran el seu propi camp de batalla per a l’afany més antic: construir un món millor.