Polèmica lingüística Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Amor (pel català) que mata

Cap dada sociolingüística avala les raons per al pessimisme, excepte per als que creuen que el català només té garantit el seu futur si desplaça el castellà com a llengua més parlada entre els propis catalans

3
Es llegeix en minuts

Cada cert temps, arran d’alguna nova enquesta, salten les alarmes sobre la salut del català, particularment sobre l’ús que en fan els joves de l’àrea metropolitana, on molts sociolingüistes creuen que es juga el seu futur, que per a alguns és tant com dir la seva supervivència. Amb el català es reacciona de forma bipolar: o se celebren els seus progressos de manera hiperbòlica o s’abunda en l’angoixa existencial davant qualsevol aparent retrocés. Això segon és el que ha passat aquest agost a propòsit de l’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020, segons la qual el percentatge de joves que té el català com a llengua habitual hauria caigut 7 punts des del 2015 (del 35,6 al 28,4). No obstant, el canvi metodològic de l’estudi no permet la comparació, ja que abans es preguntava només als empadronats a la ciutat, mentre que aquesta vegada s’ha fet a tots aquells que hi viuen com a mínim des de fa sis mesos. Barcelona atreu moltíssims joves que, per estudi o feina, procedeixen d’altres llocs d’Espanya o de l’estranger i això influeix que l’ús del català sigui menor que la mitjana, cosa que ja va ser motiu de reflexió el 2020, al publicar-se l’Enquesta d’Usos Lingüístics. Llavors alguns ja van plorar la seva mort quan l’important era que el català continuava creixent en parlants i progressant quant a transmissió generacional. 

En realitat, cap dada sociolingüística avala les raons per al pessimisme, excepte per als que creuen que el català només té garantit el seu futur si desplaça el castellà com a llengua més parlada entre els mateixos catalans i si el bilingüisme habitual deixa pas al monolingüisme en la vida social, que és el desig de les polítiques lingüístiques de la Generalitat i el que explica la tossuda exclusió del castellà, tant en l’administració com en l’ensenyament obligatori. Però la realitat és tossuda i en un món globalitzat el que hi ha és més plurilingüisme, amb l’anglès com a llengua franca. No dubto de l’amor pel català dels que somien amb el monolingüisme, però és un amor que mata perquè converteix el català en una llengua d’imposició, polititzada i fins i tot antipàtica. Cal desterrar ja el discurs de «salvar» el català, deixar de veure amenaces a cada cantonada, ja que afortunadament no és una llengua en perill de res. El que toca ara és assumir la realitat amb les seves limitacions i complexitats, acceptar la riquesa del bilingüisme i canviar unes polítiques que sovint semblen dissenyades per arraconar el castellà en lloc d’estar dissenyades des del respecte pels drets lingüístics de tots els parlants. 

Notícies relacionades

Com tantes vegades ha denunciat l’Assemblea per una Escola Bilingüe (AEB) és inacceptable que la Generalitat es negui a complir les sentències judicials que obliguen al 25% en castellà. El Govern sap que la immersió té segurament els dies comptats gràcies a la històrica sentència del TSJC, recorreguda davant el Tribunal Suprem, i que si es confirmés –probablement el 2022– seria la clatellada definitiva a aquest model de «només en català», que obligaria que a tots els centres educatius de Catalunya es respectés un mínim d’hores en castellà. Ara són les famílies les que han de barallar-se davant els tribunals i, tot i que la justícia sempre els dona la raó, això suposa un fre. En l’actualitat, segons l’AEB, només una trentena d’escoles imparteix el 25%, mentre tots els estudis mostren que una immensa majoria de catalans prefereix una escola bilingüe. Un fet que la Generalitat prefereix ignorar, per la qual cosa mai ha volgut preguntar-ho en les seves incomptables enquestes perquè sap que la resposta seria «en castellà, també».

Un últim exemple de la mala praxi lingüística de la Generalitat és que ara, al setembre, es negui de nou a entregar els exàmens de la selectivitat amb doble enunciat, obligant els alumnes que així ho desitgen a demanar-los expressament en castellà. Després alguns se sorprenen que artistes com Sean Scully marxin cansats de tanta obsessió nacionalista per la llengua.