Mobilitat urbana Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Un any amb bicicleta

Aconseguir un tros d’asfalt per a la bicicleta encara costa, s’ha d’explicar i justificar massa

3
Es llegeix en minuts
22 DE ABRIL DEL 2021. BARCELONA. BUENAS PRACTICAS EN BICI EN BARCELONA. BICICLETA. CARRIL BICI DE DOBLE SENTIDO DE LA CALLE DE G

22 DE ABRIL DEL 2021. BARCELONA. BUENAS PRACTICAS EN BICI EN BARCELONA. BICICLETA. CARRIL BICI DE DOBLE SENTIDO DE LA CALLE DE G / MONICA TUDELA (Bcn)

Fa un any m’estrenava amb la bicicleta a Barcelona. El 23 d’agost passat em vaig donar d’alta del Bicing. Vaig agafar la meva primera bici compartida un diumenge calorós i vaig assajar, amb èxit, el recorregut que faria durant els següents mesos per anar a treballar. Sabia anar en bici però mai m’havia atrevit a fer-ho entre els cotxes i els vianants dels carrers de Barcelona. Ho vaig explicar llavors en aquest mateix diari, de fet, l’article demanava paciència als ciclistes més veterans perquè els novells, que aquests últims mesos hem sigut uns quants, potser els complicaríem la vida i els entorpiríem la marxa. No he sigut l’única que, amb la pandèmia, ha canviat la manera de moure’s. L’aparcament per a bicicletes de la feina ho demostra. No ha parat de créixer.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Formo part de les estadístiques que demostren que la majoria d’usuaris del Bicing comencen provant i acaben comprant-se la seva pròpia bicicleta. No sé si això em dona certa autoritat per treure’m la ‘L’, tot i que després d’un any encara tinc molts dubtes quan circulo per la ciutat. Però alguna cosa he après durant aquest temps: el més important és que m’agrada anar en bici, em sento lliure i orgullosa d’haver-ho aconseguit. Però també m’he adonat que la comunitat ciclista ja és gairebé tan transversal com la del cotxe. M’agrada veure els tipus d’usuaris que hi ha; els de les bicicletes ‘vintage’, altes i lleugeres, lliscant per l’asfalt –ells ja anaven en bici quan encara no hi havia carrils a la ciutat; els novells als quals els ha tocat una de les moltes bicis espatllades del Bicing, el soroll estrident i metàl·lic dels frens els delata; els de la bicicleta plegable de marca, elegants, amb les seves carteres creuades a l’esquena i casc d’última generació; els pares i mares ja amb la cadireta buida, més lleugers després de deixar els nens a l’escola; els que van en bici de muntanya tres talles més petita, els que porten el seient massa baix i els ‘riders’ pendents de les comandes en el mòbil i amb la música a tot volum als altaveus que porten enganxats al manillar.

Notícies relacionades

Tots coincidim en els més de 200 quilòmetres de carril bici que té Barcelona. Som molts, però tot i així, aconseguir un tros d’asfalt per a la bicicleta encara costa, s’ha d’explicar i justificar massa. Canviar la inèrcia d’una ciutat és molt complicat. La bici continua molestant. Barcelona encara està pensada per als cotxes. Una de les evidències, segons la meva experiència, és el ritme semafòric. En hora punta, els que esperen a cada semàfor són les bicicletes, l’onada verda sempre és per als cotxes. Es prioritza evitar els embussos dels de quatre rodes, sense tenir en compte que els ciclistes també tenen pressa. També han d’optimitzar el temps de desplaçament, i trencar el ritme és pitjor si vas pedalant que si vas amb motor.

Una de les coses que em feia dubtar més de la bicicleta era la convivència amb el cotxe i he tingut algunes experiències desagradables en aquest sentit. Les furgonetes aparcades enmig del carril bici, els vehicles que giren sense mirar, els conductors que es posen nerviosos quan una bicicleta els obliga a anar més a poc a poc no són, desgraciadament, llegendes urbanes. Ha sigut més fàcil la convivència amb els vianants. Però també cal dir que alguns ciclistes reprodueixen tics dels pitjors conductors. Pressionant i xiulant els més insegurs i més lents, buscant la ‘pole position’ als semàfors, avançant de forma temerària, parlant per telèfon, girant sense senyalitzar provocant frenades brusques i alguns per la vorera, tot i que en comptades ocasions. Com a tot arreu, hi ha qui ho fa bé i hi ha qui ho fa malament, i enmig de tot això, els patinets, els nous dolents de la pel·lícula. Els que circulen drets, sense cansar-se, mirant els ciclistes per sobre de l’espatlla, veloços i silenciosos i no sempre respectuosos amb la resta dels habitants del carril bici. Els últims a arribar i ara mateix els més incompresos. Reclamen a crits carrils específics per a ells, però la ciutat no dona més de si. Així que no hi ha més remei que conviure. És la clau, com ens repartim l’espai públic. Jo, de moment, em quedo al carril bici.

Temes:

Bicicletes