Per un adoctrinament en igualtat

31 dones assassinades en mans de les seves parelles o exparelles l’any 2021 (quan vaig escriure l’article, però la macabra xifra puja sense control), els delictes sexuals en el primer trimestre del 2021 suposen un 7% més que en el mateix període de l’any 2020, un total de 3.448. Entre aquestes, la que més ha crescut és l’agressió amb penetració, un 11% més que l’any passat. ¿I encara és necessari explicar per què és imprescindible que l’educació pública tingui una perspectiva de gènere? Però les xifres així escrites amb tants per cent resulten fredes, moltes vegades no tenen la necessària humanitat que requereix l’activació de les neurones mirall, aquelles que ens permeten l’empatia. Activem-les.

Estàs llegint aquest article; per tant, et pressuposo una certa sensibilitat feminista. Encara així et proposo un exercici tan tabú com alliberador: pregunta a les dones del teu entorn si en alguna ocasió s’han sentit violentades pel fet de ser-ho, si s’han sentit intimidades pel sexe oposat, vexades, espantades. T’emportaràs una sorpresa. Convida d’altres que ho facin. Només així aconseguirem que cada vegada més persones posin rostre a una cultura que tradicionalment ha considerat les dones ciutadanes de segona.

I efectivament, existeixen guardians d’aquesta cultura patriarcal que pretenen que res canviï sota el lema que «ja tenim plena igualtat». Quin contrasentit: els masclistes parlant en nom de la igualtat per no assolir-la mai. Aquests són els que reclamen que als seus fills no se’ls eduqui en una cultura igualitària, els que criden que els valors s’ensenyen a casa... Un argument semblant al que es va esgrimir contra la llei de José Luis Rodríguez Zapatero contra la violència de gènere: «El que passa dins d’una casa, es queda en aquella casa». Han passat 10 anys, les dones continuen sent assassinades, continuen tement denunciar els seus agressors perquè la societat les qüestiona, se segueixen havent d’amagar quan fan el pas d’interposar una denúncia perquè només les pot protegir l’anonimat, continuen sent les que han de cridar que un maltractador mai pot ser un bon pare, segueixen sense que la justícia estigui del seu costat. I si encara passa això, és que sí que necessitem adoctrinament en igualtat, un adoctrinament que desterri el masclisme de la cultura en què ens desenvolupem socialment i políticament.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els que clamen contra l’adoctrinament en valors cívics d’igualtat, ecologisme, diversitat sexual, són els que advoquen perquè l’adoctrinament apostòlic i romà continuï sent part del currículum de l’estudiant. Són els que prohibeixen un cartell de l’artista Zahara a Toledo perquè violenta els seus valors religiosos. Són els que diuen voler educar en valors els seus fills a casa com s’ha fet tota la vida, els mateixos que defensen una cultura tradicionalista i patriarcal i pretenen que els seus fills la reprodueixin en el futur. L’educació pública no només ha d’ensenyar competències en matemàtiques, llengua o física; ha d’educar i socialitzar, que és el mateix que mostrar el que és conviure en la societat des del respecte a la diversitat i la igualtat a totes i cada una de les persones, independentment de la seva ideologia, gènere i orientació sexual o religiosa. I això no és un programa electoral, són drets humans.

Deixem de fer el joc semàntic als que enganyen amb les seves paraules. No és adoctrinament, és educació. Espanya no és un país igualitari, encara. Per això és imprescindible el rol de l’educació pública, perquè un dia ho pugui ser. Les doctrines religioses, cada família les seves i sempre des del respecte a la resta. La doctrina en igualtat i democràcia a l’escola pública per formar uns ciutadans lliures i iguals, com marca la nostra Constitució. Perquè l’agost del 2021 la doctrina feminista continua sent imprescindible. Ni una menys, jo sí que et crec, visca Zahara.