Difícil tornada de Joan Carles I

El desig de Joan Carles I de tornar a Espanya és humanament comprensible, però és de difícil gestió tenint en compte la insòlita situació del rei emèrit, el primer aniversari del qual vivint a Abu Dhabi serà dimarts que ve. Tot el que ha transcendit en els últims 12 mesos –les incògnites sobre la quantitat i localització de la seva fortuna, les regularitzacions voluntàries amb Hisenda per un total de 4,6 milions d’euros, les declaracions de Corinna zu Sayn-Wittgenstein i la mobilització dels seus advocats–, les decisions adoptades per Felip VI per distanciar-se de la conducta del seu pare i les reserves del Govern compliquen enormement el viatge de tornada. I les investigacions en curs de la fiscalia no fan més que abundar en aquesta complexitat i omplen d’incertesa el futur perquè és impredictible què poden determinar i quines conseqüències poden tenir.

Ni la popularitat que va arribar a tenir Joan Carles I en gran part del seu regnat ni els serveis prestats a la restauració de la democràcia, inclosa la neutralització del cop del 23-F, són suficients per compensar i reparar el mal causat a la Corona com a institució i la monarquia com a forma d’Estat. De tal manera que és lògic que tant Felip VI com el Govern mantinguin reserves sobre la conveniència d’una tornada a casa i la instal·lació a Espanya del rei emèrit, tot i que sigui en un lloc diferent de la Zarzuela i amb una projecció pública limitada en extrem. Si alguna cosa caracteritza les monarquies europees, a més que el cap d’Estat regna, però no governa, és la necessitat permanent de preservar el prestigi de la institució, l’acceptació popular de la qual depèn en última instància del respecte que gaudeixen les famílies regnants.

Hi ha massa imatges velades dels últims anys del regnat de Joan Carles I i dels que han seguit a la seva abdicació (juny de 2014), i es dona a més una circumstància d’ordre generacional que no es pot defugir-se: els aspectes més singulars de la transició no tenen transcendència per a un percentatge cada vegada més gran d’espanyols. Poc o res interessa a un segment important de l’opinió pública que les filles del rei emèrit el visitin a Abu Dhabi o que Felip VI parli de tant en tant per telèfon amb el seu pare. Sí que sorprèn aquesta mateixa opinió pública que qui amb tanta freqüència va prodigar les seves crides per a un comportament ètic dels gestors públics sigui avui un ciutadà sota sospita, algú que pel que sembla ha fet anar ingents quantitats de diners fora de tota norma.

Són massa les raons per lamentar la defensa acrítica de la institució monàrquica a què aspira la dreta. La restauració del prestigi d’una autoritat hereditària merament representativa depèn en última instància de la solvència moral i la sintonia amb el carrer dels que en cada moment són els seus dipositaris. Dit d’una altra forma: pretendre que palau sigui una caixa tancada, sense contacte amb l’exterior i sa i estalvi de tot desgast o crítica, pot ser útil a molt curt termini, però amb tota seguretat és perniciós a mitjà i llarg termini, com es dedueix fàcilment de l’agitada història d’Espanya dels dos últims segles. Es vulgui o no, el comportament de Joan Carles I ha fet que el regnat de Felip VI se sotmeti a examen cada dia.