Eliza Doolittle al Liceu

Anys després, el 1957, el poeta Joan Oliver tradueix la funció al català, col·loca l’acció a Barcelona i li sembla oportú que aquesta florista es protegeixi del xàfec a «l’atri del Palau de la Música Catalana, carrer de Sant Pere Més Alt». 

Quan el 1997 Xavier Bru de Sala revisa i reescriu aquesta versió d’Oliver per a Dagoll Dagom, desplaça de nou Eliza i la situa «sota la marquesina del Liceu», és a dir, a plena Rambla i a la porta del coliseu líric més gran de la ciutat. A la porta, però sense arribar a entrar-hi. En cap de les tres ocasions, doncs, la florista arriba a creuar la llinda de la portalada que la cobreix.

No ha sigut fins a la passada setmana que a Eliza se li han obert per fi les portes del Gran Teatre del Liceu i ha pogut accedir a l’interior. Decidida, trepitjant fort, sense deixar-se aclaparar per la pompa d’alfombres, llums i velluts, la florista s’ha dirigit directament a l’escenari i allà s’ha convertit –suma de música i paraula, transfiguració immediata– en ‘My Fair Lady’.

De l’èxit d’aquestes representacions ja n’han donat compte la crítica i el públic. A mi em toca destacar ara que de la mà d’Eliza Dolittle hagi fet també la seva entrada al teatre Frederick Loewe, un compositor a l’altura dels qui, com George Gershwin, Kurt Weill i Leonard Bernstein, ho havien fet ja anteriorment (‘Porgy and Bess’, ‘Street Scene’ i ‘Candide’, respectivament). I celebrar que amb el personatge i el seu entorn hagi entrat també un públic no habitual, un públic curiós i alerta al més recent i al més clàssic del teatre musical, uns nous espectadors que és precís fidelitzar amb títols apropiats i amb una política de preus adequada, generosa i conforme a les circumstàncies. 

A l’estiu del 2014 el Liceu es va obrir, de manera excepcional, a diverses representacions de ‘Los miserables’. No fa falta, crec, acudir a l’esquer d’aquests megamusicals. Potser n’hi ha prou amb una presència regular de títols imprescindibles. Penso en ‘Show boat’, de Jerome Kern, per exemple. En ‘South Pacific’, de Richard Rodgers. O en ‘Kiss me, Kate’, de Cole Porter. Però penso, sobretot, en ‘Sweeney Todd’, de Sondheim. Un musical que avui programen la majoria de teatres d’òpera, gràcies sobretot –mestre Sondheim a part–, a la creació que el prestigiós baríton Bryn Terfel fa del personatge protagonista. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El barber demoníac va tenir ja establiment a la Rambla fa anys, a la mateixa vorera del Liceu, uns metres més amunt. ¿Per què no brindar-li ara un nou escenari i unes quantes noves afaitades? 

Bon estiu. I en parlem a la tornada, una vegada arribat el setembre.