Perspectiva històrica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Revisionisme i desmemòria

Resulta intolerable que Casado no mogui ni una cella davant la negació del cop de 1936

Exhumar els morts de fosses i cunetes no atempta contra la «concòrdia», sinó que en representa la mateixa base

2
Es llegeix en minuts
Revisionisme i desmemòria

Europa Press / Guastavo Serrano

Hi havia una vegada un país estrany, pobre i crispat on grimpaven els militars des del segle XIX. En la centúria següent, un bon grapat van pujar com l’epcuma gràcies a les campanyes a l’Àfrica contra els insurgents rifenys. Els seus noms, que al seu dia van poblar les llistes de carrers de pobles i ciutats, es mantenen a la Viquipèdia per si a algun desmemoriat li ve de gust consultar-los. Una llista nombrosa: José Sanjurjo, Gonzalo Queipo de Llano, Enrique Varela, Joaquín Fanjul, Juan Yagüe, Manuel Goded, José Millán-Astray, Camilo Alonso Vega, Alfredo Kindelán, Francisco Franco i Emilio Mola, entre d’altres. Aquest últim, brillant escaquista i a qui van anomenar ‘el Prussià’ a l’acadèmia pel seu concepte de la disciplina, va enviar un telegrama a un general destinat a Burgos, poc després del triomf del Front Popular en les eleccions de febrer del 1936, amb el següent missatge en clau: «Impossible poder col·locar formatges de Burgos. A Pamplona no agraden». Es referia a la sublevació. Però al juliol el formatge ja estaria madur, manxec ben curat, per a una rebel·lió orquestrada pels militars africanistes, el recel dels quals havia començat a fermentar el 1932, quan Azaña va decidir posar límit al seu meteòric ascens en la jerarquia per mèrits de guerra.

Aquesta introducció ve a tomb per les declaracions l’altre dia d’Ignacio Camuñas, ministre durant la Transició i ex alt càrrec de Vox, que negaven el cop d’Estat del 1936 i llançaven les culpes dels fets sobre el cadàver de la república. Una altra vegada creix el perillós onatge del revisionisme històric. Bé és cert que la república no era el paradís a la Terra –pistolerisme, bronques monumentals al Congrés, vagues–, però la gent no va sortir a prendre els carrers, sinó que hi va haver una rebel·lió militar protagonitzada per un grup molt concret de conspiradors, que, al finalitzar la guerra, van instituir un règim pitjor, infinitament pitjor, les conseqüències del qual van marcar profundament el país.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

De terraplanistes sempre n’hi va haver. Allà hi ha els quatre descerebrats que continuen descreient de l’Holocaust i les cambres de gas. O els ‘illuminati’ apareguts amb la pandèmia, els del clan del lleixiu. El negacionisme resulta un mecanisme psicològic bastant efectiu per travessar veritats incòmodes. El greu de l’assumpte, de les declaracions de Camuñas, va ser que les pronunciés davant Pablo Casado i que aquest, el líder d’una dreta que es podria suposar ponderada, no mogués ni una cella. No només això, Casado ja ha anunciat que, si arriba a la Moncloa, derogarà la llei de memòria històrica, tant la descafeïnada de Zapatero com la nova, sense haver-se aturat, pel que sembla, a llegir-ne el text. L’anul·lació de les condemnes del franquisme, l’extinció de la Fundació Francisco Franco i l’exhumació dels morts enterrats en fosses i cunetes no atempten contra la «concòrdia» que proclamen, sinó que en representen la mateixa base. La democràcia s’assenta en la veritat i la justícia. ¿Fins quan?