Cultura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

No faeu plans

Estic confinada, i això implica que no he pogut fer res del que tenia planejat: ni teatre, ni cine ni esdeveniments culturals

4
Es llegeix en minuts
No faeu plans

Aquest hauria d’haver sigut un article en què parlés de les obres de teatre que havia vist al Festival Grec, de les estrenes de cine, dels esdeveniments culturals de la ciutat. Però no ho serà. Suposo que imagineu per què. Segur que algun amic o amiga vostre es troba en la mateixa situació, potser fins i tot vosaltres. Sí, ho han endevinat, estic confinada. I això implica que no he pogut fer res del que tenia planejat per a aquests dies. I aquests esdeveniments quedaran en uns bonics llimbs de cultura no consumida, de vida no viscuda. I és una llàstima, perquè justament aquesta setmana venia mogudeta. La primera cita que tenia era al teatre El Maldà, on tenia entrades per veure ‘Una galaxia de luciérnagas’, d’Aina Tur, amb una immensa Anna Alarcón. Dic immensa perquè no necessito veure actuar Alarcón per dir que és sublim. La conec bé, l’he dirigit en diverses ocasions i és, sens dubte, una de les millors actrius d’Espanya. Aneu a veure-la, vosaltres que podeu. Mai he volgut fer crítica de teatre ni en aquest diari ni a cap altre mitjà, sobretot perquè em dedico a aquest ofici i no em semblaria gens ètic. Però, en canvi, quin gust poder parlar sense embuts del que no he vist, del que no s’ha passat.

Aquesta setmana també havia d’anar a veure el Mago Pop al Teatre Victòria. Hi anava per segona vegada, ara amb el meu fill de sis anys. Al nen li vaig dir que jo hauria d’estar confinada i que no podria acompanyar-lo al teatre, però de seguida li vaig avançar que hi aniria amb la seva tieta perquè no muntés un drama. ¿Resposta del nen? «¡Visca!», acompanyat del braç i del puny en alt. Beneït egoisme dels nens, beneïda supervivència. Hi van anar i s’ho van passar genial, i jo ho vaig viure l’endemà, veient els vídeos que la meva germana havia fet. Després, el meu fill em va explicar el que més li havia agradat de l’obra: l’hamburguesa que van menjar per sopar i que el mag pot volar. Com a crític promet. Aquesta setmana també havia d’anar a la reestrena de ‘Smiley, després de l’amor’, que també havia de veure per segona vegada. I que bé que m’hagués anat riure en lloc d’estar a casa morta de cansament. Però tampoc va poder ser, tot i que també puc afirmar que l’obra és una meravella i que el trio talentós que formen Ramon Pujol, Albert Triola, els actors, i Guillem Clua, autor i director, és d’assistència obligatòria.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Escric aquestes línies amb un test d’antígens negatiu sortit del forn i el meu últim dia de tancada. I els confesso que, tot i que em sap greu haver-me perdut esdeveniments, amics i vida, he sigut molt feliç. No sé els mesos (o anys) que feia que no parava, que no m’aixecava sense estrès, sense presses, amb res a fer. Quin luxe viure sense culpa per no estar fent alguna cosa, per no estar produint, sense ansietat de plans per complir, sense estrès per arribar a l’hora a tot arreu. El virus m’ha tingut molt cansada i, incapaç de llegir, l’únic que podia fer era veure cine i sèries. M’he decantat per maratons de sèries de les que enganxen, que no significa que siguin necessàriament bones. Així que he vist ‘True detective’, per fi. Només la primera temporada, que diuen que les altres no estan a l’altura, i, tot i que tenia tot el temps del món, no estava per perdre temps. Només per veure els dos actors ja val la pena. He vist també ‘Mare of Easttown’, un ‘thriller’ molt ben escrit amb la gran Kate Winslet, que està perquè li donin tots els premis del món mundial. I ‘El innocente’, que té uns guions intel·ligents i eficaços. Està dirigida per Oriol Paulo, que aquest sí que té una vareta màgica. Maneja el ‘thriller’ com ningú. Quin gust veure sèries d’aquí de tanta qualitat. També he vist l’adaptació dels llibres de J.K. Rowling a HBO. Porta el nom del detectiu que la protagonitza: ‘Cormoran Strike’, un personatge fidel a la tradició del gènere ‘noir’ britànic. Un exsoldat que no té cama i que està encarnat per un actor subtil, elegant i precís: Tom Burke. És de les que es veu d’una tirada. 

Aquesta setmana no he pogut anar al teatre, però les sèries ‘mainstream’ m’han curat una miqueta el virus aquest que ens té bojos a tots. Demà seria el meu primer dia de llibertat, però acaben d’informar-me d’un positiu en el grup del casal del meu fill gran. Així que demà començo deu dies més de confinament. Aquesta vegada acompanyada. No patiu, que en aquesta ocasió els estalviaré l’article recomanant pel·lícules infantils i manualitats diverses. Que no pari la festa. Cuideu-vos, i, sobretot, no feu plans.