Literatura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Dos llibres, dos viatges

Atès que la majoria dels meus viatges responen a qüestions de feina resulta fàcil entendre que la meva idea d’unes bones vacances, sigui, precisament, la de no sortir de casa. Quiet. Cap desplaçament. I, d’haver-n’hi, que sigui única i exclusivament mental

2
Es llegeix en minuts
Dos llibres, dos viatges

L’ànsia de viatjar va gairebé sempre unida a la idea de vacances. No és el meu cas. Atès que la majoria dels meus viatges responen a qüestions de feina resulta fàcil entendre que la meva idea d’unes bones vacances, sigui, precisament, la de no sortir de casa. Quiet. Desocupat. Vacant. Cap viatge. Cap desplaçament. I, d’haver-n’hi, que sigui única i exclusivament mental. Viatjar, sí, però a base d’imaginació. Volar, és clar, però a ales de tot el vist i sentit, sense més combustible que els records i el vent a favor d’algun desig no complert.

Estar a casa i en un altre lloc a la vegada requereix eines. Una, la capacitat de fantasiejar que cada un tingui a la seva closca. I una altra, un mínim d’inventiva per il·lustrar cada viatge amb subjectes i circumstàncies de les que afavoreixen o compliquen qualsevol full de ruta. Cap eina, no obstant, com un bon llibre: l’únic estri útil. I en temps de vacances, cap de millor que un llibre de viatges.  

Si els dic que durant les dues primeres setmanes de juliol he viatjat a Londres i Roma, sense sortir del recolliment que em proporciona la meva vella butaca d’orelles, és perquè en aquest temps han tirat de mi amb l’esquer de la bona literatura, dos llibres que els recomano amb el mateix fervor amb què un envia (o enviava, en els temps anteriors a l’aparició del mòbil) una postal darrere l’altra a les persones volgudes, una vegada arribat al punt de destinació. I aquests dos llibres són: Una mirada anglesa de Lluís Foix (Columna), i Amanecer en el Gianicolo d’Arturo San Agustín (Catedral). Periodistes, els dos. Reputats, els dos. Mestres, els dos. 

De la mà de Foix he passejat per Londres. He recorregut Fleet Street, amunt i avall, una vegada i una altra, somiant-me aleví de periodista. Amb ell he tafanejat un matí sencer per entre les lleixes de la vella llibreria de Flaix Walk i he sestejat després, rendit, sota un arbre centenari de Hampstead Heath. Més encara, Foix, generós i demiürg, m’ha portat també, sense moure’ns de Londres, a Mombasa i a Nairobi, a Reykjavík i a Kabul, a Turquia, Kenya i al Líban, alguns dels molts escenaris que va cobrir com a corresponsal de premsa. I amb Foix he disfrutat, en fi, d’un imaginari «five o’clock tea» al Claridge’s de Mayfair.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

De l’altra banda, ha sigut San Agustín (Arturo, no el de les «Confessions») qui m’ha descobert la seva Roma més íntima i personal i ha compartit amb mi la seva ració d’«spaghetti aglio, olio e peperoncino». Ha sigut San Agustín (Arturo, no el de «La ciutat de Déu») qui a la Via degli Astalli m’ha assenyalat el Palazzo que va habitar Anna Magnani, perquè jo pogués rendir-li el meu homenatge emocionat. I ha sigut San Agustín (Arturo, ara sí, el de tantes cròniques magistrals) el que entre passeig i passeig m’ha demanat acompanyar-lo al Ponte Mazzini, sobre el Tíber, per veure de retrobar-se, sense èxit, amb «la monja més guapa que he vist a la meva vida» (Arturo, dixit).

Dos llibres. Dues ciutats. Dos viatges de vacances únics i irrepetibles.

Temes:

Viatges