Fiscalitzar sense polititzar

Tots els països democràtics, i la mateixa Unió Europea, compten amb un òrgan encarregat de fiscalitzar els comptes públics i la seva gestió. A Espanya, la Constitució estableix que aquesta funció correspon al Tribunal de Comptes, format per 12 membres, sis d’ells anomenats pel Congrés dels Diputats i els altres sis pel Senat, per un període de nou anys. Es tracta doncs d’un òrgan autònom, tot i que no independent, la tasca del qual resulta essencial per garantir que la gestió del pressupost i de les empreses públiques respongui als principis d’«economia, eficàcia i eficiència» establerts per la llei. Té tot el seu sentit, doncs, la intervenció del Tribunal de Comptes en la gestió dels fons públics que la Generalitat va dedicar a la seva projecció exterior en els últims anys, per dictaminar si van ser utilitzats, o no, per promoure el procés d’independència, una destinació que no té encaix a l’Estatut d’Autonomia.

No obstant, la lentitud que ha caracteritzat el fiscalitzador dels comptes públics en els últims anys, en assumptes de corrupció de singular rellevància –des que el Tribunal de Comptes va ser renovat, el 2012, quan el Partit Popular tenia majoria absoluta al Congrés i el Senat– contrasta amb la celeritat amb què ha actuat davant un ús suposadament indegut de fons de la Generalitat durant el procés. La imputació de 34 càrrecs públics, i les fiances per una suma total de 5,4 milions que el tribunal els demana, abans de procedir a l’embargament dels seus béns, ha causat perplexitat en ambients jurídics que consideren que actes administratius com els exhibits pel Tribunal de Comptes haurien de ser vistos, prèviament, pel Tribunal Contenciós Administratiu. Els advocats dels encausats han acusat el Tribunal de «dictar pena abans de judici».

Independentment del debat jurídic, la intervenció del Tribunal de Comptes ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la seva credibilitat. Sense que això suposi cap coartada quant a sancionar fets provats, l’actual composició de l’òrgan encarregat de fiscalitzar els comptes públics, amb vincles estrets d’alguns dels seus membres amb José María Aznar i els seus governs, han suscitat dubtes legítims sobre la seva imparcialitat. La lassitud amb què el tribunal ha actuat en els casos de corrupció que han afectat el Partit Popular en els últims anys no ha fet sinó accentuar la suspicàcia sobre una politització de les seves decisions.

L’independentisme ha utilitzat aquesta percepció per defugir la qüestió de fons sobre si la utilització del pressupost del servei exterior s’ajustava a la llei o no. En aquest sentit, la iniciativa de l’Executiu català de crear un fons de 10 milions d’euros per atendre alts càrrecs i funcionaris públics sancionats en l’exercici de la seva funció, destinada a avalar els encausats, pot complicar més les coses en comptes de resoldre-les. Com va dir el llavors ministre, José Luis Ábalos, l’actuació del Tribunal de Comptes contra alts càrrecs de la Generalitat suposa col·locar pedres al camí del diàleg. Però les pedres que jalonen aquest camí no podran esquivar-se amb argúcies pròpies del passat que poden alimentar el cercle de la judicialització en comptes d’aturar-lo.