Llei trans, el disbarat del generisme

En realitat, la llei trans no tracta de la transsexualitat, sinó que sobretot desenvolupa i es fa ressò del transgenerisme, ficant en un mateix sac situacions diverses. El generisme, en resum, propugna el dret a canviar de sexe sense cap requisit mèdic, un dret que s’entén sense límits, sota el principi de «la lliure determinació de gènere». El primer canvi de paradigma incumbeix doncs a la definició del gènere. Si per al feminisme és un constructe social i cultural que ha servit per constrènyer la vida de les dones a l’atorgar-los rols desiguals per raó de sexe, amb l’arribada del generisme la mirada ja no és social i crítica, sinó d’exaltació del sentiment individual. Si per al feminisme, el sexe dona significat al gènere, per al generisme és al revés, el sexe es defineix per la vivència personal.

El pas següent és el reconeixement jurídic de la identitat de gènere, amb la qual cosa les polítiques a favor de les dones articulades partint de la desigualtat estructural per néixer femelles es converteixen en irrellevants. Si s’esborra el sexe, ¿no s’esborra les dones?, denuncien moltes veus feministes. Estem davant un salt conceptual de gran transcendència que es podria estendre a altres categories socials com, per exemple, l’edat. Què importen els anys cronològics que jo tingui si em sento vell o jove, i a partir d’aquesta vivència meva exigeixo uns drets que fins ara només podia reclamar en funció de l’edat (una pensió o l’accés a unes beques per a joves). El principi de la lliure determinació es podria estendre a altres àmbits, afectant la seguretat jurídica i les polítiques públiques de discriminació positiva.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

El món trans insisteix molt en la necessitat de «despatologitzar» el procés de canvi de sexe com si això es pogués fer al marge de la salut. Sanitàriament, com explica la metge endocrina Isabel Esteva, prestigiosa experta que ha dirigit durant dècades la Unitat de Transsexualitat d’Andalusia, suposa negar l’evidència que una persona que no es troba a gust amb el seu cos, ment o genitals, pateix disfòria i necessita ajuda dels professionals mèdics. No per negar-li cap dret, sinó perquè és una transició complexa i molt delicada. Però passa, a més, que si aquesta llei prospera serà possible canviar administrativament de sexe sense patir disfòria, sense fer res, ni tan sols canviar de nom. Jo podria ser reconeguda legalment com a dona mantenint els meus atributs físics, també el meu nom masculí, només perquè ho vull. No és estrany que el feminisme radical s’hagi posat en peu de guerra. És un salt que pot tenir greus afectacions, com ja s’està veient en alguns països, per exemple, amb polítics que es converteixen en dones per beneficiar-se de les quotes de gènere o atletes (homes) que participen en categories femenines.

Per últim, però no menys important, hi ha la qüestió de la infància. Pretendre com fa el projecte de llei que amb 14 anys un adolescent pugui iniciar un canvi de sexe amb mètodes irreversibles (hormonació, cirurgia), o que deixen importants seqüeles si després es vol desfer el camí, és un autèntic disbarat. El disbarat que suposaria el triomf del generisme.