Coses d’avis

L’altre dia em va passar una cosa que només havia vist en la franja de població que més envejo: avis, nens i persones que ni en saben ni volen saber res del futbol. Estava mirant un partit de l’Eurocopa, un qualsevol, va arribar el temps del descans i vaig enfilar el camí de la nevera. Vaig arrambar un cabàs de queviures, vaig tornar al sofà amb desgana i vaig veure a la tele que marcaven un gol. Em vaig alterar: per un instant vaig pensar que era en directe. Vaig necessitar uns segons per adonar-me que era una repetició i que aquell gol l’havia vist una estona abans, feia just un moment. Que bé, vaig pensar, ja em passen coses d’avis.

Aquesta és la classe de felicitat que aprecio. M’agrada notar que arriba l’estiu, no tant l’estiu per si sol; no és això. M’agrada pel detall, m’agrada perquè el meu veí de pàrquing canvia de residència a l’estiu, ja ha marxat, de fet, i jo ara m’estalvio una maniobra a l’hora d’aparcar. M’agrada aquests premis: m’és igual qui guanyi el Tour de França, però sospiro per notar aquella mandra de la sobretaula mentre pedalen sota el soroll de l’helicòpter. M’agrada que es cansin ells de la mateixa manera que m’agrada que obrin les discoteques gairebé tot el temps, encara que em quedi a casa igualment, perquè ho vull.

Que es posin una pel·lícula

Alegre, però no gaire: l’Eurocopa es posarà massa intensa després de la fase de grups, d’aquestes setmanes de lleugeresa i escalfament. D’una banda ve de gust i de l’altra ho lamento. Amb el 5-0 d’Espanya vaig creuar la línia prima que separa el ‘no li fem gol a ningú, quin desastre’ de l’‘estem marcant massa gols, mala cosa, els estem malgastant i després els trobarem a faltar’. Compte amb maleir l’avorriment. Te’n vols escapar pensant a arribar a la diversió, però sovint pel camí t’atrapa el sofriment.

Tinc entès que alguns pares obliguen els seus fills a deixar de veure la tele, que es moguin una mica. Tant de bo jo també, però a casa passa el contrari. Hi ha tardes que imploro que es posin a veure una pel·lícula o alguna cosa, que estic cansadíssim de jugar, que estic absolutament trencat. Tot i que amb el Teo anàvem bé. L’estiu passat van reformar la piscina de l’apartament amb una rampa per a avis i aquest era el seu lloc preferit. Anàvem bé amb el Teo, el nen-avi, però la cosa es va torçar quan es va fer del Getafe, que ja us ho vaig explicar, que no és necessari que ens hi recreem.

Sense gelats

Notícies relacionades

Esquemes mentals

De moment, bé

El cas és que del Getafe va passar al rugbi, evolució lògica als quatre anys, perquè hi va trobar un filó, un permís implícit per barallar-se amb mi i la seva germana alterant la calma de la platja. Aquesta setmana ha pujat el següent esglaó i va proposar jugar al rugbi sense pilota, que ja li sobrava. El Teo en diu rugbi sense pilota perquè no sap que existeix el concepte lluita grecoromana. Se’m pengen del coll, utilitzen punys, genolls i dents i jo miro a l’infinit, penso en la jubilació i aguanto.

A estones em sorprenc recriminant tanta agressivitat, avisant que es faran mal, preguntant si no es cansen i demanant que vagin amb compte, que acabaran plorant. A estones criden i discuteixen i els amenaço que es quedaran sense gelat. A estones se’n van i m’estiro com un catxalot encallat, escolto les seves carreres, el seu panteix i el seu entusiasme i penso 'que bé, ja només em passen i dic i faig coses d’avi, ho estem aconseguint'. Tornen. Comprem gelats.