Nou escenari

Els indults: un punt de partida en disputa

L’ús de la mesura de gràcia pot suposar l’obertura d’un procés de negociació que, si les forces independentistes i les que aposten per reconèixer la plurinacionalitat saben jugar, podria arribar molt lluny

3
Es llegeix en minuts
Els indults: un punt de partida en disputa

AFP / LLUIS GENÉ

Ahir Pedro Sánchez va anunciar en un acte al Liceu que durant el Consell de Ministres seran aprovats els indults als nou presos independentistes. Fa gairebé quatre anys que són a la presó i, a partir d’aquesta mesura, podran recuperar una certa normalitat en les seves vides. El president del Govern ha justificat l’adopció de la mesura apel·lant a la necessitat de reconstruir la convivència i propiciar el retrobament. Aquesta decisió, sens dubte transcendental en la legislatura, coincideix amb l’inici de la presidència de Pere Aragonès i amb una certa voluntat ciutadana d’obrir una nova etapa a Catalunya. De mirar al futur.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En aquests moments existeixen, grosso modo, tres postures sobre els indults. 1) Aquelles persones que entenen que és una mesura il·legal i il·legítima. La foto de Colón, allargada fins avui, capitanejada per l’extrema dreta d’Abascal, secundada per blaus i taronges. En alguns casos recolzada per convenciment, en molts altres com a aposta d’oposició al Govern de l’Estat (de la mateixa manera que ho va ser la postura adoptada pel PP en el cas de l’Estatut o de les negociacions amb ETA, tots dos amb Rodríguez Zapatero de president). 2) Les que entenen que és una mesura necessària, per qüestions d’humanitat, i per un parell de motius més. Perquè facilita la concòrdia: en aquesta argumentació trobaríem una part important del món socialista, inclòs el mateix Sánchez, tot i que amb diferents accents. Perquè possibilita avançar cap a la resolució política del conflicte i suposa, potser, un primer esglaó per a una amnistia de iure o de facto. En aquesta posició situaríem una part de l’independentisme (inclòs el govern, tot i que de vegades amb la boca petita), partits nacionalistes i independentistes de l’Estat i l’esquerra plurinacional (Podem, Més País). 3) Les que s’hi oposen des d’un sector de l’independentisme català. Perquè entén que es tracta d’una mesura menor, insuficient, només útil per als interessos de l’Estat. Perquè es considera que treure els líders de la presó desactiva la tensió nacional-identitària.

Notícies relacionades

Fa uns dies Pablo Casado alertava que els indults no són el final, sinó un punt de partida cap a un altre lloc: la destrucció d’Espanya. L’existència de Vox i sobretot del ‘trumpisme’ a casa seva mateix (vegeu Isabel Díaz Ayuso) fan el líder del PP apujar el to de manera demagògica en tota declaració pública que fa últimament. Però, en el fons, les seves paraules estaven construïdes partint d’una anàlisi raonable. Avui Sánchez mateix ha recollit el guant i ha afirmat que el que diu Casado és inqüestionable però que la pregunta pertinent és: «¿Cap a on ens porta aquest primer pas?». I segurament aquí és on es troba el nus de la qüestió: la disputa real i política que s’obre a partir d’ara. O tornant al desplegable de posicions exposat abans: la disjuntiva entre si la resolució del contenciós passa principalment per reconstruir una suposada fractura social entre la ciutadania, o si l’avenç requereix reformes institucionals i culturals profundes (fins i tot aquelles que possibilitin un referèndum entre una altra Espanya i la independència).

Perquè la taula de diàleg pot acollir una mena de procés de distensió entre Executius, retornant a una certa normalitat preprocés. Seria la via amb què s’identifiquen alguns poders fàctics catalans i espanyols que senten enyorança cap a un passat no gaire llunyà. En paraules del president del Govern: «La meva proposta [...] és que la unió sigui l’instrument del gran canvi social i econòmic que exigeixen Catalunya, Espanya i Europa durant els pròxims anys». Ara bé, l’ús de la mesura de gràcia també pot suposar l’obertura d’un procés de negociació que, si les forces independentistes i les que aposten per reconèixer la plurinacionalitat saben jugar, podria arribar molt lluny: obrir el meló del model territorial/nacional consolidat amb els pactes d’harmonització autonòmica (80 i inicis dels 90) i modelat per la deriva recentralitzadora del segon govern d’Aznar. Encara som al punt de partida, un escenari obert i en construcció.