Cites polítiques

Breu trobada

A l’analitzar la conversa entre Sánchez i Biden va passar l’habitual: marejar amb l’anècdota i deixar que s’escapi la perdiu, que és el que importa

2
Es llegeix en minuts
Breu trobada

El 1936 Nöel Coward va escriure una curta peça de teatre anomenada ‘Still Life’. Nou anys després la va reescriure en forma de guió cinematogràfic, amb què David Lean va fer una meravella de pel·lícula titulada ‘Brief Encounter’ (Breu encontre’,1945). Temps després, aquesta mateixa història, cuinada de nou amb els millors ingredients de l’original teatral i l’adaptació al cine, va tornar als escenaris servida en dues diferents elaboracions: un semimusical (Londres, 2008), amb nou cançons del mateix Coward, i una òpera (Houston, 2009), amb música d’André Previn. 

‘Breu encontre’ és una trista història d’amor impossible. Una acumulació de trobades i retrobaments que culmina en un dolorós desacord. L’Alec i la Laura, santament casats a l’Anglaterra dels anys quaranta, viuen el seu idil·li –secret, és clar; prohibit, per descomptat– en els breus, brevíssims, instants que els regala la diferència horària dels seus trens. L’estació és la seva llar clandestina. La cantina, l’alcova impossible. Esgotat el temps de la trobada diària, tots dos marxen de nou en dos trens amb direcció oposada. I en aquest viatge de tornada desitgen i temen per igual. Desitgen tornar-se a veure i temen que arribi el dia en què no s’originin més encontres.

Vostès hauran endevinat ja que el record d’aquest títol –‘Breu encontre’–, se’m va aparèixer, inevitable, quan vaig saber del passeig conjunt dels presidents Sánchez i Biden. «Amb prou feines 27 segons», es delecta l’oposició. «49 segons ben comptats», repliquen des del Govern. «¡Fins a 55!», asseguren els assessors de Sánchez, amb el cronòmetre a la mà, pel compte que els porta: «Des del recolzar a terra la punta de la sabata en el moment de trobar-se fins a la precisa aixecada de taló en el gir del comiat, 26 passos exactes, ni un més ni un menys». Ball de xifres, coreografia de passos i segons, al so de la música que millor convé a cadascú. El que és habitual: marejar amb l’anècdota i deixar que s’escapi la perdiu, que és el que importa. ¿Es van trobar? Sí. ¿Van parlar? Doncs, també. O això sembla. Bé, va parlar un més que l’altre. El que parlava ho feia de forma precipitada –tot just el temps entre dos trens, recordin–, i el que escoltava semblava... ¿atent, absent, condescendent? No ho tinc clar, ho confesso. Després, cadascú al seu tren i a esperar una altra trobada. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Vostès hauran endevinat també que el record de l’idil·li que explica el film se m’aparegués, dos dies després, al saber d’una altra breu trobada, aquesta a Barcelona, entre S.M. el Rei i el president Aragonès, amb el president de Corea del Sud com a testimoni. No va ser, diuen, una trobada pròpiament dita. Només un «passava per aquí». Un «mira quina casualitat». No hi va haver ni tan sols conversa. Només una breu salutació, mirades esquives i una foto

El mateix dia, a Ginebra, es reunien Putin i Biden. El món sencer pendent d’aquesta trobada. Van ser, diuen, quatre hores de converses i dues de diàleg directe. Però aquesta és una altra història.