¿És Xina l’enemic d’Europa?

El moment cim va ser la crisi dels míssils a Cuba, el 1962, quan van estar prop d’un duel nuclear. La Guerra Freda es basava en la teoria del Mutual Assured Destruction, les sigles del qual en anglès són MAD, paraula que en anglès significa «boig». Els dos països estaven tan armats amb ogives atòmiques que la victòria era impossible sense la destrucció dels dos. La pel·lícula que millor reflecteix aquell clima és Doctor Strangelove, de Kubrick, que en castellà es va traduir com a ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú.

Els EUA van guanyar la Guerra Freda perquè va exigir de l’URSS un esforç bèl·lic sostingut per al qual no estava preparada la seva economia. L’URSS vivia de la venda d’una utopia quan el país era una dictadura que empobria la seva gent. És probable que els EUA sabessin que darrere del decorat no hi havia res, o potser es va creure (o li va convenir) el seu propi conte del llop comunista.

Contrarevolució conservadora

D’aquell món bipolar vam passar a un altre d’esperançat i multipolar. Semblava que la democràcia regnaria al tauler, però la contrarevolució conservadora de Reagan i Thatcher va retirar els ancoratges de seguretat a un sistema depredador que avui es distingeix disfressat d’internacional liberal menjant-se països i persones sense problemes de consciència.

Són temps de profunds canvis tecnològics i de pors que alimenten l’extrema dreta. En això tenen una estranya concordança el trumpisme dels republicans dels EUA, el nacionalisme conservador de Putin, la deriva homofòbica de l’hongarès Orban i l’oportunisme xenòfob de l’exprimer ministre d’Israel Benjamin Netanyahu. Biden segueix veient Putin com un perillós comunista, tot i que de revolucionari no té res. El Kremlin se sent amenaçat en una partida de Risk que ja no existeix. Putin també interpreta el món nou des de manuals obsolets. Aquest és el perill: gent amb molt poder i armes que no entenen el que està passant.

Biden atia Europa contra la Xina

El president dels EUA s’ha esforçat en el seu viatge a Europa a demostrar que no és Trump, com si fos l’únic que pot oferir als seus aliats del G-7, una antigalla que ha passat de representar el 70% del PIB mundial el 1975 a només el 40% actual. Biden vol arrossegar la UE a una guerra politicocomercial contra la Xina que no beneficia Europa. Aquest president i els seus assessors apliquen a la Xina el calaix de sastre de la Guerra Freda amb l’URSS. La venen com una potència militar, que ho és, amb aspiracions de control global.

La Xina –que és una barreja del pitjor dels dos sistemes, el capitalista i el comunista– no té aspiracions militars més enllà de la seva zona d’influència que inclou Hong Kong, Taiwan i el mar del sud de la Xina, on disputa la sobirania de diversos arxipèlags i nombrosos illots i atols. No és un plet que afecti Washington, sinó el Vietnam, Malàisia, Brunei, les Filipines i Indonèsia. Els EUA justifiquen els seus barcos de guerra a la zona en la necessitat de garantir la lliure navegació. La realitat és una altra: és la seva manera d’expressar el seu poder planetari.

És una zona per la qual passa el 30% del comerç marítim mundial i que se suposa que és rica en petroli. La Xina ha convertit alguns dels illots en bases avançades amb l’excusa del turisme. Fora d’aquesta zona, la Xina no té interessos militars. La seva millor arma són els diners, ser prestamista i inversor en els grans mercats, i el comerç.

Vigilar la Xina

Notícies relacionades

Biden arriba a Europa amb el seu focus fixat a la Xina

Illa, malgrat Sánchez

El que està en disputa és el podi de les superpotències mundials, que els EUA no volen cedir. En les últimes dècades, Washington ha teixit una xarxa d’aliats a Àsia que té per objectiu envoltar la Xina, vigilar els seus moviments. La guerra de l’Afganistan no és aliena a això, malgrat que va començar com una guerra per delegació contra l’URSS.

Si hi hagués una Tercera Guerra Mundial començaria a Taiwan o pel control del mar del sud de la Xina. En els jocs de guerra per ordinador del Pentàgon es treballa amb aquesta hipòtesi. El resultat és que la guanyaria la Xina amb l’ajuda de Rússia. Un mal escenari per a una UE sumida en un problema d’identitat després del Brexit. No esperin miracles del món postpandèmic: són els mateixos gossos que ni tan sols s’han molestat a canviar-se els collars.