En la mort d’un ‘youtuber’

Penso en aquests nois tan joves, enlluernats per l’eventualitat de fer-se rics i famosos en un no res, apressant-se a si mateixos per crear nous continguts, ser ocurrents, obtenir un munt de «m’agrada» i polzes cap a dalt, sense comptar amb el «drama» de perdre seguidors o tolerar insults i missatges d’odi a una edat en la qual generalment es disposa de poques eines per relativitzar, d’escassa tolerància a la frustració. Hores i hores en soledat, abismats davant les pantalles de l’ordinador, en un to jovial, ‘xupiguai’, que ignora el tedi, el fracàs, la normalitat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En el seu assaig ‘La fragilidad del mundo’ (Tusquets), el filòsof Joan-Carles Mèlich adverteix que el sistema tecnològic imposa la lògica de l’exhibició total, «de l’afirmació sense límits, de la positivitat extrema, del desvergonyiment». I el bateja com el «nou panòptic digital» en al·lusió a la presó perfecta, el panòptic, que va dissenyar l’utilitarista Jeremy Bentham el 1791 (Dickens no el podia veure). L’invent consistia en una torre guaita alta (el cap del pop) i uns cinc o sis pavellons de menor altura que s’estenien de forma tentacular des del centre. Els reclusos sabien que podien ser vistos en tot moment, tot i que no estiguessin sent observats de facto en aquell precís instant. L’invent també es va fer servir en la construcció d’hospitals, manicomis, ‘workhouses’ (asils per a pobres) i escoles. Però, a diferència del panòptic de Bentham, en el qual els reus saben que són vigilats, en el digital «creuen que són lliures».

Internet, la xarxa de xarxes, ha obert infinitud de possibilitats, però, compte, també aïlla. I ha trastocat els eixos bàsics sobre els quals s’assenta l’existència: l’espai (fulminant-lo) i el temps (accelerant-lo). Sembla que s’hagi de prescindir del superflu, del cara a cara, del savi concepte de «perdre el temps» escoltant els altres i a nosaltres mateixos.