El model econòmic de Colau i l’Hermitage

Des de l’arribada d’Ada Colau a l’Alcaldia de Barcelona, ara fa sis anys, hem contemplat com la ciutat ha estat sotmesa a una profunda transformació econòmica. No es tracta, però d’una actuació que respongui a una planificació estructurada i que hagi tingut una vocació de reconversió dels sectors poc competitius. Tampoc ha pretès reduir les ineficiències i externalitats de les activitats econòmiques tradicionals, per tal de garantir millors condicions pels treballadors, i molt menys encara ha participat d’una voluntat transformadora que permetés evolucionar i substituir unes activitats econòmiques per unes altres de noves o reduir desigualtats. Tot el contrari, la política econòmica de Barcelona en Comú només ha tingut un objectiu únic: limitar i a poder ser eliminar aquelles activitats i/o projectes que no són del seu gust i per extensió limitar l’activitat econòmica en general.

Podem posar molts exemples, la llista és llarga, des del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), fins a l’ampliació de l’aeroport del Prat, però segurament el vet de Colau i els seus a l’Hermitage és el que millor glossa aquesta forma de fer, que no és altra que la de l’arbitrarietat.

L’arbitrarietat ens porta a l’absoluta inseguretat jurídica i a altres pràctiques, com el clientelisme i a la restricció a la llibertat d’empresa i a la lliure competència, totes elles de conseqüències funestes pel desenvolupament econòmic, així com la capacitat per poder atreure inversions que generin noves oportunitats per a les persones.

I aquí és on el cas de l’Hermitage és il·lustratiu: una inversió íntegrament privada, que atreu l’atenció de capital estranger per invertir en el sector cultural, que crearà 400 llocs de treball, un centre de producció propi i un projecte docent i educatiu totalment transversal i dotat d’una clara vocació local, que a més ha estat capaç de generar una adhesió absoluta dins la societat civil (prop de 90 entitats subscriuen un manifest de suport), així com dels veïns de la Barceloneta i, sobretot, ha estat tramitat amb estricte respecte a la legalitat i ha superat tots els tràmits de publicitat i competència d’ofertes.

Per intentar vestir de legalitat la decisió presa, des de l’equip de govern municipal apel·len a un presumpte dret de vet que, diuen, els hi atorga l’article 6.1 del Pla Especial de la Nova Bocana, aprovat pel mateix consistori el març de 2018. Encuriosit per si és possible que una norma de planejament pugui donar cabuda a una potestat com aquesta, he llegit el referit article, que diu: “Pel que fa a l’ús cultural a l’Edifici Central: si l’edifici es destina a un projecte cultural, l’APB haurà de demanar, prèviament al seu desenvolupament, la conformitat expressa de l’Ajuntament de Barcelona, la qual haurà de quedar palesa en un conveni específic entre ambdues institucions”.

Segons expliquen experts coneixedors de tota la tramitació i, tal com indica l’article 6.1, el Port prèviament al desenvolupament del projecte va demanar (gener 2019) la conformitat expressa de l’Ajuntament de Barcelona i aquest li va respondre (març 2019) indicant que es desenvolupessin tots els tràmits de l’atorgament de la concessió per poder posteriorment formalitzar el conveni.

La factura econòmica que ens deixarà als barcelonins, en forma de responsabilitat patrimonial ja es veurà més endavant, així com el cost de tenir un solar inutilitzat durant molts anys per la segura judicialització a la qual conduirà la posició adoptada pels qui volen imposar les seves solucions, fins i tot contra la voluntat dels companys de govern i la majoria del consistori.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Si als motius exposats hi afegim l’impacte negatiu de la covid-19 en l’economia de la ciutat, l’arribada de l’Hermitage a Barcelona no pot ser més que una molt bona notícia per intentar reactivar tant el sector cultural com el sector turístic especialment afectats.

Finalment, el meu reconeixement i agraïment als inversors de l’Hermitage Barcelona, perquè davant de tanta adversitat, i després de 9 anys, encara perseverin en el seu intent. Pel bé de la ciutat els animo a seguir-ho intentant, ja que la majoria de barcelonins sí que estan il·lusionats amb el projecte.